«Entre naixença i destral ...» - Poesia alemanya 1945-1992

«Zwischen Geburt und Beil ...» - Deutsche Lyrik 1945-1992

Una antologia/ Eine Anthologie

editada i traduïda per Hans-Ingo Radatz

Index

Pròleg

Aquesta antologia recull una quarantena de poemes d'autors en llengua alemanya del nostre segle. Tots són posteriors al 1945 i tots estan originalment escrits en alemany. Amb això, però, ja queda dit el que uneix tots els poemes d'aquest llibre: a part d'estar redactats en llengua alemanya i d'ésser posteriors a la segona guerra mundial, s'hi pot trobar la més gran diversitat imaginable. Entre els autors n'hi ha d'internacionalment reconeguts com ara Günter Grass (a l'exterior més conegut com a novelista) o Paul Celan, al costat d'autors coneguts quasi exclusivament dins els països de parla alemanya. A més a més, hi són també alguns representants d'una categoria de poetes, que tradicionalment solien quedar exclosos de les antologies poètiques: els cantautors i lletristes. Representants d'aquesta categoria serien Wolf Biermann, Heinz Rudolf Kunze i Wolfgang Niedecken, el lletrista i cantant d'un grup de rock. M'ha semblat oportú incloure'ls aquí perquè considero el concepte de poesia més ampli que «tot allò que rimi i que estigui publicat en forma de llibre». Estic convençut que els cantautors contribueixen més a la divulgació de la poesia que tots els llibres plegats i són un aspecte molt important de la cultura poètica d'un país.

Però no tan sols entre els autors, també en el contingut dels poemes trobem la més gran diversitat: n'hi ha d'experiments avantguardistes, per exemple en Ernst Jandl o Horst Bingel, imatges poètiques molt hermètiques i denses en els poemes de Paul Celan, l'aforístic estil realista de Grass, n'hi ha de reflexions poètiques veritablement filosòfiques com en el «Poema per a acompanyar el poema» de Günter Kunert, en què el poeta contempla l'acte de la creació artística sota el punt de vista de filosofies orientals; hi trobem experiments amb noves formes poètiques, per exemple els poemes inspirats en formes musicals com la cèlebre «Fuga de la mort» de Paul Celan o, possiblement, l'«Eia, l'aigua plou son» de Elisabeth Borchers (la forma del qual pot recordar els tres moviments d'un concert clàssic). Aquesta diversitat és un fet real i per tant no he intentat sistematitzar l'antologia segons èpoques, -ismes o criteris temàtics. Cada lector queda convidat a trobar-hi el seu propi accés, sense que l'organització de l'antologia precanalitzés la seva curiositat; per tant, els poetes apareixen en estricte ordre alfabètic.

Tothom coneix aquelles avaluacions més aviat pessimistes de les possibilitats de la traducció literària com: «Traducció és traició» o bé: «Poetry is what gets lost in translation» - coneguts bonmots que sens dubte són aguts i fins un cert grau encertats, però que tanmateix no es poden prendre al peu de la lletra: Estic convençut que, en principi, la poesia sigui traduïble, encara que en qualsevol traducció s'hagi de perdre quelcom. Estic igualment convençut, tanmateix, que existeixen poemes o parts de poemes que són profundament intraduïbles. Per tant, en comptes de dir «la poesia no es pot traduir», diríem més aviat, que «hi ha poemes que són intraduïbles». Per a donar només un exemple concret, molts dels poemes altament comprimits de Paul Celan funcionen amb les més agosarades composicions de substantius i adjectius, completament impossibles en les llengües romàniques, l'efecte de les quals es dóna per la síntesi de dues paraules en un sol nou mot, fins aleshores inexistent. En la traducció catalana s'haurien de dissoldre en expressions del tipus «x de y», fent que es perdi l'efecte.

En aquesta antologia, doncs, un important criteri de tria va haver d'ésser la traduibilitat sense pèrdues excessives - amb el deplorable resultat, que havien de quedar subrepresentats molt sovint precisament els poemes més interessants, més profunds i rics en associacions, més treballats en la seva forma exterior i els poemes més especificament alemanys en els seus recursos lingüístics. Particularment notoris en aquest aspecte són, entre d'altres, els textos de Rühmkorf, Celan, Bachmann i Kunert. L'esmentat criteri de tria també ha arrossegat la conseqüència, que hi predominin els poemes que expressin una idea més o menys clara - que descriguin quelcom de concret - sobre aquells que utilitzin ambi- o polivalències complexes o estructures associatives complicades, sobre tot allò menys concret. Així, si en la present tria els representants del «trobar leu» semblin preponderar sobre els del «trobar clus», aquesta mancança pot en part ésser degut al criteri de traduïbilitat.

Ara bé, aquesta preponderància sembla coincidir amb un desenvolupament real dins la poesia alemanya contemporània, tant moderna com postmoderna, en què els continguts concrets, com per exemple temes polítics o socials, tenen una gran importància - només cal considerar sota aquest aspecte Fried, Enzensberger, Grass, Biermann i llur besavi artístic, Brecht. El realisme temàtic va acompanyat d'un naturalisme formal que evita qualsevol ingredient artificiós que pogués recordar la poesia tradicional; així, el sonet, la rima final sistemàtica, els metres regulars o l'organització dels poemes en estrofes són trets formals, que a Alemanya quasi ja no s'utilitzen més que per certs efectes especials o amb intenció clarament paròdica La poesia postmoderna més recent ha hagut de «redescobrir» tots aquells recursos poètics tradicionals, un fet impensable a la Península Ibèrica on les formes tradicionals sempre han continuat jugant un paper molt important, encara que fos al costat de noves formes poètiques.

Les esmentades peculiaritats temàtiques i formals diferencien la poesia alemanya contemporània de la catalana, on aquesta tendència s'observa molt menys clarament. El fet que, als nostres països, hi hagi hagut desenvolupaments literaris diferents no pot sorprendre gaire, si tenim en compte les diferències en el seu desenvolupament històric: A la majoria dels països germànics (ie. de parla alemanya) existeixen avui uns estats democràtics i pluralistes amb una tradició ininterrompuda de més de quaranta-cinc anys i per tant unes condicions de la producció literària ben diferents d'aquelles a l'estat espanyol, on s'ha hagut d'esperar fins a la segona meitat del anys setanta perquè els escriptors atenyessin la mateixa llibertat d'expressió.

En general, hom sol discernir quatre fases en el desenvolupament de la literatura alemanya de postguerra: la primera, en què l'experiència del nacionalsocialisme i de la guerra encara són el tema central és la fase de l'anomenada Trümmerliteratur, és a dir: «literatura d'enderrocs». Entre els exemples més coneguts es troba la peça de teatre «Draußen vor der Tür» («A fora, davant les portes») de Wolfgang Borchert i el poema «Inventur» de Günter Eich. El trencament amb la literatura d'abans és més aviat temàtic que formal. A partir del 1948 comença la segona fase, la modernitat clàssica, els més típics representants de la qual serien probablement Paul Celan i Ingeborg Bachmann. S'estén dels anys cinquanta fins a principis dels anys seixanta i és una època caracteritzada per una poesia molt hermètica i artificiosa i per la forta influència dels ja clàssics autors antagonistes Bert Brecht i Gottfried Benn. Aquesta fase acaba envers el 1968, l'any de les protestes estudiantils quan Hans Magnus Enzensberger proclama la «mort de la literatura». Aquell any, l'encara jove democràcia alemanya comença a aprendre penosament a acceptar que la democràcia no és pot limitar a la mera existència d'un parlament democràticament elegit.

Molts intelectuals sentien cada vegada més clarament aleshores, que sota la façana democràtica havien pogut sobreviure moltes estructures heretades del nacionalsocialisme, que només s'havien adaptat molt superficialment al nou sistema, i que el poder a l'estat continuava essent a les mans de persones, que havien pogut salvar els seus vells càrrecs al nou sistema i que continuaven perpetuant un esperit autoritari i poc democràtic. El moviment de protestes va arrossegar una gran quantitat de conseqüències importantíssimes pel món cultural i polític de la RFA, entre elles una reforma universitària, els moviments de democràcia de base com el moviment antinuclear, la «Friedensbewegung» (moviment pacifista) o els verds, el terrorisme del grup Baader-Meinhoff, la continuada confrontació constructiva amb el passat nacionalsocialista etc.

D'aquesta atmosfera, doncs, neix la «modernitat» literària própiament dita. Aquesta fase és en molts aspectes diametralment oposada als valors de la fase precedent, girant-se contra tota mena de preciositat artificiosa i subjectivitat lírica apolítica. Els poetes d'aquesta fase (Enzensberger, Grass, Zahl, Wondratschek etc.) reben influències importants dels treballs socialteòrics de l'escola de Frankfurt, de l'estructuralisme i del neomarxisme i es caracteritzen pel seu clar compromís politicosocial i el tema constant de la solidaritat amb els subprivilegiats. En els seus recursos literaris rebutgen radicalment totes les formes poètiques tradicionals, la diferència entre llengua literària i llengua quotidiana cessa d'existir.

Finalment, la quarta fase comença a anunciar-se vers la segona meitat dels anys setanta. En aquesta fase de la «postmodernitat» o bé del «neosubjectivisme», moltes de les posicions radicals de la fase precedent, nascudes de la lluita intelectual dels finals dels anys seixanta, són suavitzades o fins i tot anulades; una certa subjectivitat i els recursos poètics tradicionals com ara la metàfora tornen a ser acceptables fins un cert grau i l'art torna a reclamar el seu estatus com a forma d'expressió de dret propi. La postmodernitat es pot veure com la ressaca literària que segueix l'eufòria revolucionària de la modernitat. Que això no hagi d'esdevenir necessàriament un nou sentimentalisme barat ho demostren d'una manera exemplar els dos poemes de Peter Rühmkorf d'aquesta antologia. Encara que aquesta classificació en quatre fases tingui una certa plausibilitat i ajudi a entendre una gran part dels fenòmens literaris de la literatura alemanya no hem d'oblidar, que no pot ser més que una orientació general sobre les tendències predominants, i que la poesia d'una societat pluralista s'ha de sostreure a qualsevol intent simplista d'unificació i classificació.

Una constant, que hom pot observar a través de totes les fases de la literatura alemanya de postguerra, encara que amb intensitats diferents, és la profunda malfiança dels poetes - i dels intelectuals alemanys en general - contra tot allò «poètic» en el sentit tradicional de la paraula, contra un llenguatge poètic, que tan bé havia servit als propagandistes nacionalsocialistes en els seu intent d'emocionalitzar i irracionalitzar el clima político-intelectual alemany, i contra una temàtica esteticista de forta tendència escapista amb poquíssima rellevància per a la realitat económica, política i social de la societat. Ben probablement, molts dels poetes contemporanis alemanys s'apuntarien en principi a aquella famosa frase de Theodor W. Adorno, segons la qual «escriure poesia després de Auschwitz és bàrbar» («Nach Auschwitz ein Gedicht zu schreiben, ist barbarisch.»). Modificant-ho un poc, podriem dir, que després de Auschwitz, el poeta com a mínim es veu obligat èticament a redefinir i reflexionar de nou la seva funció dins la societat i que el simple i innocent poema de «margalides i papallones» ha perdut bona part de la seva innocència, perquè sempre haurà de justificar la seva existència contra la sospita d'un escapisme reaccionari. Dins la present antologia, és l'«Himne» de Peter Rühmkorf que tematitza d'una manera exemplar aquesta reflexió.

Molts poetes han desenvolupat els seus propis mètodes individuals d'escriure poemes que no siguin «poemes». Alguns trenquen amb els clixés poètics tan sospitosos, utilitzant un llenguatge deliberadament coloquial (Biermann, Enzensberger etc.) o fins i tot vulgar (Wondratschek) - o van encara una passa més endavant com Ernst Jandl, que s'ha inventat «el» seu propi «llengua degenerat». Altres s'allunyen conscientment del cànon temàtic de la poesia tradicional. Tot i això, no hem d'oblidar que estem parlant de meres tendències i que també hi ha poetes que, sense mereixe's l'epítet «reaccionari», continuen cultivant - o bé: tornen a cultivar - una poesia més directament lligada amb les tradicions poètiques occidentals.

Abans de deixar el lector sol amb els poemes, no em voldria perdre l'oportunitat d'expressar el meu agraïment a tots els amics catalans que han contribuit d'una o altra forma a aquest llibre: a Marc Granell pel seu encoratjament inicial, a Conxi Martínez Espinosa, Isabel-Clara Simó i Vicent Martínez per llegir tot el manuscrit i contribuir-hi amb valuosos comentaris i finalment a Romà Solé per la seva amistat i el seu managing.

Hans-Ingo Radatz, Frankfurt am Main im Jahre 1992

Tornar a l'índex

Rose Ausländer

Sonntag in Barcelona

Kreis an Kreis in Kreisen

ein alter Brauch

in Barcelona

tanzt das Volk

Schwarz das Schiff

die Seeschlacht schwarz

man brachte aus Lepante

das Kruzifix

Kapelle rechts

die Zeit hängt schwarz

am langen Antlitz

jahrhundertelang

Kreis an Kreis in Kreisen

tanzt mit wer will

im leichten Schritt

das Sonnenherz

nimmt alle aus

sonntags

am Platz vor der Kathedrale

in Barcelona

gelassen

tanzt das Volk

Tornar a l'índex

Diumenge a Barcelona

Cercles toquen cercles, en cercles

un vell costum -

a Barcelona

balla el poble

Negre el vaixell

la batalla naval, negra

portaren des de Lepanto

el crucifix

capella a la dreta

el temps penja negre

del rostre llarg

durant segles

Cercles toquen cercles, en cercles

s'hi incorpora qui vulgui

al pas lleuger

el cor del sol

acull a tothom.

els diumenges

a la plaça davant de la catedral

a Barcelona

tranquilament

balla el poble

Tornar a l'índex

Vergiß III

Vergiß die

poetische Wahrheit

Es gibt nur

die Wirklichkeit

sagen die Klugen

Vergiß die Wirklichkeit

Es gibt nur die

poetische Wahrheit

sagen die Träumer

der wahren Wirklichkeit

Tornar a l'índex

In alle Winde

Einst war ich Scheherezade

rettete mein Leben

mit klugen Worten

Heute

richte ich meine Worte

an keinen Kalifen

ich vertraue sie

meinem Spiegel an

er strahlt sie

in alle Winde

Tornar a l'índex

Oblida III

Oblida la

veritat poètica

Només existeix

la realitat

diuen els entesos

Oblida la realitat

Només existeix la

veritat poètica

diuen els somniadors

de la veritable realitat

Tornar a l'índex

A tots els vents

Abans jo era

Xeheretzade

salvant-me la vida

amb paraules sàvies

Avui

no dirigeixo les paraules

a cap califa

les confio

al meu espill

ell les emet

a tots els vents

*1901 a Czernowitz, Ucraïna (igual que Paul Celan). Estudia literatura i filosofia. 1941-44 s'ha d'amagar dels nacionalsocialistes amb tota la seva família en un soterrani a Czernowitz. 1944 primer contacte amb Paul Antschel (millor conegut sota el seu pseudònim Paul Celan). 1946 emigra als EEUU. 1964 torna a Europa, primer a Viena, a partir de 1965 a Düsseldorf. Hi mor en 1988.

Ha publicat sobretot poesia.

Tornar a l'índex

Ingeborg Bachmann

Tage in weiß

In diesen Tagen steh ich auf mit den Birken

und kämm mir das Weizenhaar aus der Stirn

vor einem Spiegel aus Eis.

Mit meinem Atem vermengt,

flockt die Milch.

So früh schäumt sie leicht.

Und wo ich die Scheibe behauch, erscheint,

von einem kindlichen Finger gemalt,

wieder dein Name: Unschuld!

Nach so langer Zeit.

In diesen Tagen schmerzt mich nicht,

daß ich vergessen kann

und mich erinnern muß.

Ich liebe. Bis zur Weißglut

lieb ich und danke mit englischen Grüßen.

Ich hab sie im Fluge erlernt.

In diesen Tagen denk ich des Albatros',

mit dem ich mich auf-

und herüberschwang

in ein unbeschriebenes Land.

Am Horizont ahne ich,

glanzvoll im Untergang,

meinen fabelhaften Kontinent

dort drüben, der mich entließ

im Totenhemd.

Ich lebe und höre von fern seinen Schwanengesang!

Dies de blanc

Aquests dies m'aixeco amb els bedolls

i em pentino la cabellera de blat fora del meu front

davant un mirall de gel.

Barrejada amb el meu alè

coagula la llet.

Tan dejorn escumeja fàcilment.

I allà on entelo el vidre, hi apareix,

dibuixat per un dit infantil,

de nou el teu nom: Innocència!

Després de tant de temps.

Aquests dies no em dol,

que no pugui oblidar,

que m'hagi de recordar.

Estimo. Fins a la incandescència

t'estimo ho agraeixo amb salutacions angelicals.

Les vaig aprendre en ple vol.

Aquests dies recordo l'albatros

amb què em vaig llançar enlaire

i cap a l'altre costat

vers un país indescrit.

A l'horitzó, hi intueixo,

esplendorós en la derrota,

el meu continent fabulós

enllà, que em v'acomiadà

en la meva mortalla.

Visc i sento de lluny el seu cant de cigne!

Tornar a l'índex

Reklame

Wohin aber gehen wir

ohne sorge sei ohne sorge

wenn es dunkel und wenn es kalt wird

sei ohne sorge

aber

mit musik

was sollen wir tun

heiter und mit musik

und denken

heiter

angesichts eines Endes

mit musik

und wohin tragen wir

am besten

unsere fragen und den Schauer aller Jahre

in die Traumwäscherei ohne sorge sei ohne sorge

was aber geschieht

am besten

wenn Totenstille

eintritt

Publicitat

On anirem, però,

no et preocupis no et preocupis

quan es faci fosc i fred

no et preocupis

però

amb música

què hem de fer

alegres i amb música

i de pensar

alegres

en vista de la fi

amb música

i cap a on durem

el millor

les nostres preguntes i l'esgarrifança de tots aquests anys

a la bugaderia dels somnis no et preocupis no et preocupis

què passarà, però,

el millor

quan un silenci de mort

es produeixi

*1926 a Klagenfurt (Austria); estudia filosofia a Graz, Innsbruck i Viena. Mor en 1973 a Roma.

Ha publicat poesia, també narracions i teatre radiofònic.

Tornar a l'índex

Wolf Biermann

Die hab ich satt!

Die kalten Frauen, die mich streicheln

die falschen Freunde, die mir schmeicheln

Die scharf sind auf die scharfen Sachen

Und selber in die Hosen machen

In dieser durchgerissnen Stadt

- die hab ich satt!

Und sagt mir mal: Wozu ist gut

Die ganze Bürokratenbrut?

Sie wälzt mit Eifer und Geschick

Dem Volke über das Genick

Der Weltgeschichte großes Rad

- die hab ich satt!

Was haben wir denn an denen verlorn:

An diesen deutschen Professorn

Die wirklich manches besser wüßten

Wenn sie nicht täglich fressen müßten

Beamte! Feige! Fett und platt!

- die hab ich satt!

Die Lehrer, die Rekrutenschinder

Sie brechen schon das Kreuz der Kinder

Sie pressen unter allen Fahnen

Die idealen Untertanen:

Gehorsam - fleißig - geistig matt

- die hab ich satt!

Der Dichter mit der feuchten Hand

Dichten zugrunde das Vaterland

Das Ungereimte reimen sie

Die Wahrheitssucher leimen sie

Dies Pack ist käuflich und aalglatt

- die hab ich satt!

Der legendäre Kleine Mann

Der immer litt und nie gewann

Der sich gewöhnt an jeden Dreck

Kriegt er nur seinen Schweinespeck

Und träumt im Bett vom Attentat

- die hab ich satt!

Und überhaupt ist ja zum Schrein

Der ganze deutsche Skatverein

Dies dreigeteilte deutsche Land

Und was ich da an Glück auch fand

Das steht auf einem andern Blatt

- ich hab es satt!

D'aquests n'estic fart!

Les dones fredes que m'acaronen

Els amics falsos que m'afalaguen

Que flipen per les cançons agoseradetes

I ells mateixos es concaguen de por

En aquesta ciutat esquinçada en dos

- d'aquests n'estic fart!

I digueu-me, doncs: de què serveix

Tota aquesta burocratalla?

Fan passar amb afany i destresa

La roda de la história

Sobre el clotell del poble

- d'aquests n'estic fart!

I què ens lliga en aquells:

En aquests catedràtics alemanys

Que, de veritat, podrien saber millor moltes coses

Si no haguessin d'engolir contínuament

Funcionaris! Covards! Grassos i superficials!

- d'aquests n'estic fart!

Els mestres, els emprenyadors de recrutes

Ja als crios els ensenyen a doblegar-se

Formen sota totes les banderes

Els súbdits ideals:

Obedients - diligents - intelectualment letàrgics

- d'aquests n'estic fart!

Els poetes de les mans humides

Van poetitzant cap al desastre la pàtria

Tot el que no rimi ho fan rimar

Als buscadors de la veritat els estafen

Aquesta gentalla és comprable i eixerida

- d'aquests n'estic fart!

El legendari «home del carrer»

Que sempre ha sofert i mai no ha guanyat

Que s'acostuma a qualsevol merda

Sempre que li donin el seu tros de penca de porc

I que somnia després al seu llit amb l'atemptat

- d'aquests n'estic fart!

I en general és per fotre's a riure

Tot aquest club de Skat⁽¹⁾

alemany

Aquest país alemany tripartit

I tota felicitat que hi vaig trobar tanmateix

Això ja són figues d'un altre paner

- jo n'estic fart.

Tornar a l'índex

Bei Flut

drückt die See

den Fluß in das Land

in Altona saß ich am Elbestrand

und sah, wie die Boje nach Osten hin zeigt

das Wasser läuft auf und steigt

verdrehte Welt!

das seh ich gerne

der Fluß, er fließt

zurück!

Die Wassermassen

der Elbe wollen

wieder nach Dresden

zurück

Das sah ich gern aber gelassen

und bleibe

En pujar la marea

Quan puja la marea

la mar empeny

el riu terra endins.

Jo estava assegut a Àltona a la ribera de l'Elbe

i vaig veure com la boia s'inclinava cap a l'est.

Les aigües es topen amb aigües i pugen i pugen.

El món capgirat!

això ho veig de grat.

El riu flueix

cap enrera!

Les masses d'aigua

de l'Elbe

volen tornar

a Dresden.

Ho vaig veure de grat, però amb serenitat -

i em quedo.

*1936 a Hamburg. El seu pare és internat al camp de concentració de Auschwitz per antifeixista. Hi mor. 1953, Wolf Biermann es trasllada de Hamburg a la RDA. Estudia economia política, després filosofia i matemàtiques. l960 comença a compondre música i a escriure textos. Primeres actuacions com a cantautor. l965 se li prohibeix tota mena d'activitat pública, perquè critica i ridiculitza la dictadura estalinista del SED (Partit Socialista Unificat de la RDA). El 1976 accepta la invitació d'un sindicat de la RFA i fa una gira de recitals per tota l'Alemanya occidental. En voler tornar a la RDA els duaners li neguen l'entrada a la frontera - l'SED ha aprofitat l'avinentesa per a desfer-se d'un crític que malgrat la seva crítica sempre s'havia considerat comunista. Malgrat les protestes de molts personatges importants de la vida cultural, l'expatriació és definitiva i Biermann es veu obligat a demanar asil polític a la RFA. Es torna a instalar a Hamburg, on viu encara. Biermann és militant del PCE.

Canta i escriu textos propis; diverses publicacions de llibres i discos.

Quan puja la marea: Biermann va escriure aquesta cançó, quan ja feia sis anys que s'havia hagut d'instalar involuntàriament a Hamburg a la RFA. Àltona és un barri de Hamburg i l'Elbe el riu que passa primer per Dresden (RDA) i després per Hamburg (RFA), prop d'on desemboca a la mar del nord.

Tornar a l'índex

Horst Bingel

Fragegedicht

(Wir suchen Hitler)

Hitler war nicht in Deutschland

niemals

haben sie wirklich herrn Hitler gesehen

Hitler ist eine erfindung

man wollte uns

wie damals

die schuld

Hitler ist eine erfindung

dekadent

ihre dichter

für Hitler

erstmals

den Nobelpreis

für ein kollektiv

Hitler

eine deutsche Frau

ist nicht für Hitler

die deutschen frauen

nicht

sie tun es

die pfarrer

am sonntag frühmorgens

niemand hat Hitler gesehen

Hitler ist ein gedicht

nur an gedichten

sterben sie nicht

in blauen Augen

wird Hitler

kein unheil anrichten

wer hat gesagt

die Juden die Deutschen die Polen

gibt es nicht

Hitler ist eine erfindung

der bösen der guten der bösen

wer so etwas

wir aber werden

verzeihen

poesie

das hebt heraus

Hitler ist keine nationaldichtung

wir waren schon immer

verderbt

durch fremdländisches

Hitler ist

internationale poesie

Goethe hat es

geahnt

Goethe unser

Hitler hat inspiriert

autobahnen

briefmarken

wir haben Hitler

umgesetzt

wirtschaftlich autark

nichts wurde fortan

unmöglich

Hitler

unsere stärke

war

fremdländisches

umzusetzen

wir haben Hitler

assimiliert geschluckt

Hitler

ich

Hitler

ohne ende ohne

kein ende

ich

wir fragen nach

Hitler

wir

Hitler

aber wir fragen

POEMA DE PREGUNTES

(Busquem Hitler)

Hitler no fou a Alemanya

mai

de veres que vostè ha vist el senyor Hitler

Hitler és un invent

la culpa

ens la volien

com aleshores

Hitler és un invent

decadents

llurs poetes

per Hitler

per primera vegada

el premi Nobel

per un colectiu

Hitler

una dona alemanya

no està a favor de Hitler

les dones alemanyes

ho fan

els capellans

els diumenges a la matinada

ningú no ha vist Hitler

Hitler és un poema

només de poemes

no moren

en ulls blaus

Hitler

no hi causarà dany

qui ha dit

els jueus els alemanys els polonesos

no existeixen

Hitler és un invent

dels dolents dels bons dels dolents

el qui diu això

però nosaltres

perdonarem

poesia

això fa

sobresortir

Hitler no és poesia nacional

se sap que sempre fórem

degenerats

a causa d'influències estrangeres

Hitler és

poesia internacional

Goethe

ja ho pressentí

Goethe nostre

Hitler va inspirar

autopistes

segells

l'hem assimilat

a Hitler

económicament autàrquics

d'aleshores ençà res no fou

impossible

Hitler

la nostra força

consistia en

assimilar

influències estrangeres

l'hèm assimilat engolit

a Hitler

Hitler

sense fi sense

cap fi

preguntem per

Hítler

Hitler

nosaltres

Hitler

però nosaltres preguntem

*1933 a Korbach/Hessen. Després de treballar de llibreter durant un període, estudia pintura i escultura. És avui redactor de diverses revistes literàries.

Ha publicat poesia i narracions

Tornar a l'índex

Elisabeth Borchers

eia wasser regnet schlaf

eia wasser regent schlaf

eia abend schwimmt ins gras

wer zum wasser geht wird schlaf

wer zum abend kommt wird gras

weißes wasser grüner schlaf

großer abend kleines gras

es kommt es kommt

ein fremder

was sollen wir mit dem ertrunkenen matrosen tun?

wir ziehen ihm die stiefel aus

wir ziehen ihm die weste aus

und legen ihn ins gras

mein kind im fluß ist's dunkel

mein kind im fluß ist's naß

was sollen wir mit dem ertrunkenen matrosen tun?

wir ziehen ihm das wasser an

wir ziehen ihm den abend an

und tragen ihn zurück

mein kind du mußt nicht weinen

mein kind das ist nur schlaf

was sollen wir mit dem ertrunkenen matrosen tun?

wir singen ihm das wasserlied

wir sprechen ihm das grasgebet

dann will er gern zurück

III

es geht es geht

ein fremder

ins große gras den kleinen abend

im weißen schlaf das grüne naß

und geht zum gras und wird ein abend

und kommt zum schlaf und wird ein naß

eia schwimmt ins gras der abend

eia regnets wasserschlaf

eia l'aigua plou son

eia el capvespre ve surant a la gespa

qui vagi a l'aigua tornarà son

qui vingui al capvespre tornarà gespa

aigua blanca son verda

gran capvespre petita gespa

ve, que ve

un desconegut

què hem de fer del mariner ofegat?

li llevem les botes

li llevem l'armilla

i el jeiem a la gespa

fill meu dins el riu s'està fosc

fill meu dins el riu s'està xop

què hem de fer del mariner ofegat?

li posem l'aigua

li posem el capvespre

i el portem enrera

fill meu no has de plorar

fill meu això només és son

que hem de fer del mariner ofegat?

li cantem la cançó de l'aigua

li recitem la pregària de la gespa

i voldrà tornar de grat

III

se'n va, se'n va

un desconegut

a la gran gespa al petit capvespre

dins la blanca son el líquid verd

i va cap a la gespa i torna en un capvespre

i ve a la son i torna en un líquid

eia sura dins la gespa el capvespre

eia plou son d'aigua

*1926 a Homberg/Niederrhein. Llargues estades a França i els EE.UU. Treballa de lectora a una editorial a Frankfurt.

Ha publicat poemes i traduccions del francès.

Tornar a l'índex

Paul Celan

Todesfuge

Schwarze Milch der Frühe wir trinken sie abends

wir trinken sie mittags und morgens wir trinken sie nachts

wir trinken und trinken

wir schaufeln ein Grab in den Lüften da liegt man nicht eng

Ein Mann wohnt im Haus der spielt mit den Schlangen der schreibt

der schreibt wenn es dunkelt nach Deutschland dein goldenes Haar Margarete

er schreibt es und tritt vor das Haus und es blitzen die Sterne er pfeift seinen Rüden herbei

er pfeift seine Juden hervor läßt schaufeln ein Grab in der Erde

er befiehlt uns spielt auf nun zum Tanz

Schwarze Milch der Frühe wir trinken dich nachts

wir trinken dich morgens und mittags wir trinken dich abends

wir trinken und trinken

Ein Mann wohnt im Haus und spielt mit den Schlangen der schreibt

der schreibt wenn es dunkelt nach Deutschland dein goldenes Haar Margarete

Dein aschenes Haar Sulamith wir schaufeln ein Grab in den Lüften da liegt man nicht eng

Er ruft stecht teifer ins Erdreich ihr einen ihr andern singet und spielt

er greift nach dem Eisen im Gurt er schwingts seine Augen sind blau

stecht tiefer die Spaten ihr einen ihr andern spielt weiter zum Tanz auf

Schwarze Milch der Frühe wir trinken dich nachts

wir trinken dich mittags und morgens wir trinken dich abends

wir trinken und trinken

ein Mann wohnt im Haus dein goldenes Haar Margarete

dein aschenes Haar sulamith er spielt mit den Schlangen

Er ruft spielt süßer den Tod der Tod ist ein Meister aus Deutschland

er ruft streicht dunkler die Geigen dann steigt ihr als Rauch in die Luft

dann habt ihr ein Grab in den Wolken da liegt man nicht eng

Schwarze Milch der Frühe wir trinken dich nachts

wir trinken dich mittags der Tod ist ein Meister aus Deutschland

wir trinken dich abends und morgens wir trinken und trinken

der Tod ist ein Meister aus Deutschland dein Auge ist blau

er trifft dich mit bleierner Kugel er trifft dich genau

ein Mann wohnt im Haus dein goldenes Haar Margarete

er hetzt seine Rüden auf uns er schenkt uns ein Grab in der Luft

er spielt mit den Schlangen und träumet der Tod ist ein Meister aus Deutschland

dein goldenes Haar Margarete

dein aschenes Haar Sulamith

Fuga de la mort

Negra llet de l'albada la bevem als vespres

la bevem als migdies i als matins la bevem a la nit

bevem i bevem

cavem una tomba a l'aire no s'hi jeu estret

Un home habita la casa que juga amb les serps que escriu,

que escriu vers Alemanya quan fosqueja ta cabellera daurada Margarete,

ho escriu i surt de la casa i espurnegen els estels d'un xiulet fa sortir els seus mastins

d'un xiulet fa sortir els seus jueus els fa cavar una tomba a la terra

ens comanda: ara toqueu pel ball

Negra llet de l'albada et bevem a les nits

et bevem als matins i als migdies et bevem als vespres

bevem i bevem

Un home habita la casa i juga amb les serps que escriu

que escriu quan fosqueja vers Alemanya ta cabellera daurada Margarete

Ta cabellera cendrosa Sulamith cavem una tomba a l'aire no s'hi jeu estret

Ell crida: més fondo caveu els uns els altres canteu i toqueu

agafa el ferro del cinyell el brandeja els seus ulls són blaus

més endins claveu la pala els uns els altres continueu tocant pel ball

Negra llet de l'albada et bevem a les nits

et bevem als migdies i als matins et bevem als vespres

bevem i bevem

un home habita la casa ta cabellera daurada Margarete

ta cabellera cendrosa Sulamith que juga amb les serps

Crida més dolça toqueu la mort la mort és un menestral alemany

crida més foscos toqueu els violins i pujareu enlaire com fum

llavors tindreu una tomba entre els núvols no s'hi jeu estret

Negra llet de l'albada et bevem a les nits

et bevem als migdies la mort és un menestral alemany

et bevem als vespres i als matins bevem i bevem

la mort és un menestral alemany el seu ull és blau

t'encerta amb bala de plom t'encerta amb precisió

un home habita la casa ta cabellera daurada Margarete

ens atia els seus gossos ens regala una tomba a l'aire

que juga amb les serps i somnia la mort és un menestral alemany

ta cabellera daurada Margarete

ta cabellera cendrosa Sulamith

Tornar a l'índex

Psalm

Niemand knetet uns wieder aus Erde und Lehm,

niemand bespricht unsern Staub.

Niemand.

Gelobt seist du, Niemand.

Dir zulieb wollen

wir blühn.

Dir

entgegen.

Ein Nichts

waren wir, sind wir, werden

wir bleiben, blühend:

die Nichts-, die

Niemandsrose.

Mit dem Griffel seelenhell,

dem Staubfaden himmelswüst,

der Krone rot

vom Purpurwort, das wir tauschten

über, o über

dem Dorn.

Psalm

Ningú no ens torna a pastar de terra i fang,

ningú no conjura la nostra pols.

Ningú.

Alabat siguis, Ningú.

Per l'amor de tu volem

florir.

Cap

a Tu.

Un no-res

fórem, som, continuarem

essent, florint:

la rosa del no-res, la

rosa del ningú.

Amb

el pistil clar-espiritual,

el filament d'estam erm-celestial;

la corona, vermella,

de la paraula de porpra que canviàrem al dessobre,

oh al dessobre de l'espina.

Tornar a l'índex

ES WAR Erde in ihnen, und

sie gruben.

Sie gruben und gruben, so ging

ihr Tag dahin, ihre Nacht. Und sie lobten nicht Gott,

der, so hörten sie, alles dies wollte,

der, so hörten sie, alles dies wußte.

Sie gruben und hörten nichts mehr;

sie wurden nicht weise, erfanden kein Lied,

erdachten sich keinerlei Sprache.

Sie gruben.

Es kam eine Stille, es kam auch ein Sturm,

es kamen die Meere alle.

Ich grabe, du gräbst, und es gräbt auch der Wurm,

und das Singende dort sagt: Sie graben.

O einer, o keiner, o niemand, o du:

Wohin gings, da's nirgendhin ging?

O du gräbst und ich grab, und ich grab mich dir zu,

und am Finger erwacht uns der Ring.

HI HAVIA TERRA DINS D'ELLS, i

cavaren

Cavaren i cavaren, així se'ls passà

llur dia, llur nit. I no lloaren Déu,

qui, segons se'ls deia, volia tot això,

qui, segons se'ls deia, sabia tot això.

Cavaren i ja no oïren res més;

no tornaren savis, no inventaren cap cançó,

no es van crear cap llengua. Cavaren.

Vingué una calma, vingué també una tempesta,

vingueren les mars totes.

Jo cavo, tu caves, i cava també el cuc,

i allà, allò que canta diu: Caven.

Oh un, oh cap, oh ningú, oh tu:

Cap a on anaven els afers, quan no anaven enlloc?

Oh tu caves i jo cavo, i vaig cavant-me cap a tu,

i al dit se'ns desperta l'anell.

*1920 a Czernowitz/Bukowina (Ucraïna) amb el nom Paul Antschel com a fill de jueus de parla alemanya. Estudia medicina a França, després filologia romànica a Czernowitz. 1942-43 és internat en un camp de treball. 1947 s'en va a viure a Viena. A partir de 1948 és professor a l'École Normale Supérieure a Paris. 1970 se suïcida a Paris.

Ha publicat sobretot poesia; traduccions del rus, el romanès, l'anglès, el francès i l'italià.

Fuga de la mort: Paul Celan intenta transformar una forma de composició musical, la fuga, en una forma poètica. Forma musical essencialment monotemàtica que sol tenir el seu clímax poc abans de la fi en un enllaç final de tot el material temàtic i contrapuntístic introduit abans.

Sulamith, el nom de l'estimada de Salomó de què parla el Càntic dels Càntics (7,1); Maragarete fou un nom típic alemany als anys 40.

Tornar a l'índex

Hilde Domin

Mit leichtem Gepäck

Gewöhn dich nicht.

Du darfst dich nicht gewöhnen.

Eine Rose ist eine Rose.

Aber ein Heim

ist kein Heim.

Sag dem Schoßhund Gegenstand ab

der dich anwedelt

aus den Schaufenstern.

Er irrt. Du

riechst nicht nach Bleiben.

Ein Löffel ist besser als zwei.

Häng ihn dir um den Hals,

du darfst einen haben,

denn mit der Hand

schöpft sich das Heiße zu schwer.

Es liefe der Zucker dir durch die Finger,

wie der Trost,

wie der Wunsch,

an dem Tag

da er dein wird.

Du darfst einen Löffel haben,

eine Rose,

vielleicht ein Herz

und, vielleicht,

ein Grab.

Lleuger d'equipatge

No t'acostumis.

No t'has d'acostumar.

Una rosa és una rosa.

Però una llar

no és cap llar.

Descompromet-te del gos falder «objecte»

que et belluga la cua

des dels aparadors.

S'equivoca. Tu

no fas olor de romandre.

Una cullera és millor que dues.

Penja-te-la pel coll,

una, sí que en pots tenir,

car amb la mà

és massa difícil de treure líquids calents.

Com si el sucre et corregués per entre els dits,

com el consol,

com el desig,

al dia

en què es farà teu.

Pots tenir una cullera,

una rosa,

possiblement un cor,

i, potser,

una tomba.

*1912 a Colònia. Estudia a Heidelberg, Berlín, Roma i Florència. Després de molts d'anys d'exili a Itàlia, Gran Bretanya, Amèrica Llatina i estades als EE.UU. i Espanya, torna a la República Federal d'Alemanya en l954.

Ha publicat sobretot poesia; tradueix del castellà.

Tornar a l'índex

Günter Eich

Inventur

Dies ist meine Mütze,

dies ist mein Mantel,

hier mein Rasierzeug

im Beutel aus Leinen.

Konservenbüchse:

Mein Teller, mein Becher,

ich hab in das Weißblech

den Namen geritzt.

Geritzt hier mit diesem

kostbaren Nagel,

den vor begehrlichen

Augen ich berge.

Im Brotbeutel sind

ein Paar wollene Socken

und einiges, was ich

niemand verrate,

so dient er als Kissen

nachts meinem Kopf.

Die Pappe hier liegt

zwischen mir und der Erde.

Die Bleistiftmine

lieb ich am meisten:

Tags schreibt sie mir Verse,

die nachts ich erdacht.

Dies ist mein Notizbuch,

dies ist meine Zeltbahn,

dies ist mein Handtuch,

dies ist mein Zwirn.

Inventari

Això és la meva gorra,

això és el meu abric,

aquí els meus utensilis d'afaitar

dins la bossa de lli.

Un pot de llauna:

El meu plat, la meva tassa:

dins la llauna

he ratllat el meu nom.

Ratllat aquí

amb aquest clau valuós,

que guardo

de mirades àvides.

Dins la bossa del pa hi ha

un parell de mitjons de llana

i algunes coses que no

dic a ningú,

així em serveix de coixí

pel meu cap, de nit.

El cartró aquí, el tinc

entre jo i el terra.

La mina de llapis

me l'estimo més que res:

de dia, ella m'escriu els versos

que componc de nit.

Aquest és el meu quadern,

aquest és el meu tros de tela de tenda,

aquesta és la meva tovallola,

aquest és el meu fil.

*1907 Lebus (Oder), l972 Salzburg (Àustria). Estudia dret i sinologia. 1953 es casa amb la poetessa Ilse Aichinger.

Ha publicat prosa, poesia i teatre radiofònic.

Tornar a l'índex

Hans Magnus Enzensberger

küchenzettel

an einem müßigen nachmittag, heute

seh ich in meinem haus

durch die offene küchentür

eine milchkanne ein zwiebelbrett

einen katzenteller.

auf dem tisch liegt ein telegramm.

ich habe es nicht gelesen.

in einem museum zu amsterdam

sah ich auf einem alten bild

durch die offene küchentür

eine milchkanne einen brotkorb

einen katzenteller.

auf dem tisch lag ein brief.

ich habe ihn nicht gesehen.

in einem sommerhaus an der moskwa

sah ich vor wenigen wochen

durch die offene küchentür

einen brotkorb ein zwiebelbrett

einen katzenteller.

auf dem tisch lag die zeitung.

ich habe sie nicht gelesen.

durch die offene küchentür

seh ich vergossene milch

dreißigjährige kriege

tränen auf zwiebelbrettern

anti-raketen-raketen

brotkörbe

klassenkämpfe.

links unten ganz in der ecke

seh ich einen katzenteller.

llista de compra

en una tarde ociosa, avui

veig en la meva casa

a través de la porta oberta de la cuina

una lletera una fusteta de tallar cebes

un platet del gat.

a la taula hi ha un telegrama.

no l'he llegit.

en un museu a amsterdam

vaig veure en un quadre antic

a través de la porta oberta de la cuina

una lletera un cistell de pa

un platet del gat.

a la taula hi havia una carta.

no l'he llegida.

en una casa d'estiueig a la riba del moskwa

vaig veure fa poques setmanes

a través de la porta oberta de la cuina

un cistell de pa una fusteta de tallar cebes

un platet del gat.

a la taula hi havia un diari.

no l'he llegit.

a través de la porta oberta de la cuina

hi veig llet vessada

guerres dels trenta anys

llàgrimes sobre fustetes de tallar cebes

míssils anti-míssils

cistells de pa

lluites de classes.

a baix a l'esquerra ben al racó

i veig un platet del gat.

Tornar a l'índex

abgelegenes haus

für Günter Eich

wenn ich erwache

schweigt das haus.

nur die vögel lärmen.

ich sehe aus dem fenster

niemand. hier

führt keine straße vorbei.

es ist kein draht am himmel

und kein draht in der erde.

ruhig liegt das lebendige

unter dem beil.

ich setze das wasser auf.

ich schneide mein brot.

unruhig drücke ich

auf den roten knopf

des kleinen transistors.

»karibische krise ... wäscht weißer

und weißer und weißer ...

einsatzbereit ... stufe drei ...

that's the way i love you ...

montanwerte kräftig erholt ...«

ich nehme nicht das beil.

ich schlage das gerät nicht in stücke.

die stimme des schreckens

beruhigt mich, sie sagt:

wir sind noch am leben.

das haus schweigt.

ich weiß nicht, wie man fallen stellt

und eine axt macht aus flintstein,

wenn die letzte schneide

verrostet ist.

Tornar a l'índex

casa remota

per a Günter Eich

quan em desperto

la casa calla.

només els ocells fan fressa.

guaito per la finestra

ningú. per aquí

no hi passa cap carretera.

no hi ha cap filferro al cel

ni cap filferro dins el sòl.

tranquilament, el que viu jeu

dessota la destral.

poso l'aigua al foc.

tallo el meu pa.

inquiet pitjo

el botó vermell

del petit transistor.

«crisi cariba ... renta més blanc

i més blanc i més blanc ...

llestos per al combat ... grau tres ...

that's the way i love you ...

minero-siderúrgiques fortament recuperades ...»

no agafo la destral.

no rompo l'aparell a cops.

la veu del terror em calma, em diu:

encara estem vius.

la casa calla.

no sé com es munten trampes

i com es fa una destral de pedra foguera

quan l'última fulla

s'haurà rovellat.

Tornar a l'índex

middle class blues

wir können nicht klagen.

wir sind satt.

wir essen.

das gras wächst,

das sozialprodukt,

der fingernagel,

die vergangenheit.

die straßen sind leer.

die abschlüsse sind perfekt.

die sirenen schweigen.

das geht vorüber.

wir essen.

die toten haben ihr testament gemacht.

der regen hat nachgelassen.

der krieg ist noch nicht erklärt.

das hat keine eile.

wir essen.

wir essen das gras.

wir essen das sozialprodukt.

wir essen die fingernägel.

wir essen die vergangenheit.

wir haben nichts zu verheimlichen.

die verhältnisse sind geordnet.

wir haben nichts zu versäumen.

wir haben nichts zu sagen.

wir haben.

die uhr ist aufgezogen.

die verhältnisse sind geordnet.

die teller sind abgespült.

der letzte autobus fährt vorbei.

er ist leer.

wir können nicht klagen.

worauf warten wir noch?

middle class blues

no ens podem queixar.

estem tips.

mengem.

la gespa creix,

el producte social,

l'ungla,

el passat.

els carrers estan buits.

els contractes estan fets.

les sirenes callen.

això passarà.

mengem.

els morts han fet els seus testaments.

la pluja ha minvat.

la guerra no està declarada encara.

això no corre pressa.

mengem.

mengem la gespa.

mengem el producte social.

mengem les ungles.

mengem el passat.

no tenim res a dissimular.

les circumstàncies estan ordenades.

no tenim res a perdre.

no tenim res a dir.

tenim.

al rellotge se li ha donat corda.

la vida està ordenada.

els plats estan escurats.

l'últim autobús passa.

està buit.

no ens podem queixar.

què, doncs, estem esperant encara?

*1929 a Kaufbeuren. Infància a Nuremberg on experimenta els bombardeigs, l'evacuació i el mercat negre. Treballa de traductor i de «barman». 1948-1954 estudia literatura, llengües i filosofia a Erlangen, Freiburg, Hamburg i a la Sorbonne. Llargues estades a Itàlia i Noruega. Viu avui en un illot a l'Oslofjord (Noruega).

Ha publicat poesia, prosa, assaigs; és redactor de la revista «Kursbuch»; ha publicat també una biografia de Buenaventura Durruti en forma d'una novela amb ampli material documental intercalat, sota el títol «Der kurze Sommer der Anarchie» (El breu estiu de l'anarquia). El títol fa referència als esdeveniments de Barcelona, a l'estiu de l'any 1936.

Tornar a l'índex

Erich Fried

Don Quixote

Alt und zornig und hilflos

wollte er Schafe erstechen

denen er schreiend

die Namen von Feinden gab

Aber er hatte

kurzsichtig wie er war

blökende Menschen durchbohrt

die hingen ihm schwer an der Lanze

Eine Windmühle stand und sah alles

und winkte ihm spöttisch zu

Da sagte er sich Vernichtung

sei nur durch Vernichtung zu sühnen

Er gelobte den Schafen

sie zu rächen an Windmühlenflügeln

Doch die Windmühle war ein Riese

und schlug ihn tot

Don Quixote

Vell i aïrat i desemparat

volgué acoltellar ovelles

a les quals cridant

donava els noms d'enemics

Però havia traspassat

miop com era

homes belants

pesats li penjaven de la llança

Un molí que hi havia ho veié tot

i el saludà burlescament

Llavors es digué a si mateix que la destrucció

només es podia venjar amb la destrucció.

Va fer un vot a les ovelles

que les venjaria de les aspes del molí.

Però el molí era un ogre

i el matà.

*1921 a Viena. Emigra a Gran Bretanya en 1938 i s'hi queda, també després de la guerra. Treballa en diverses professions, entre d'altres coses colabora en les programacions en llengua alemanya de la BBC a Londres. 1988.

Ha publicat sobretot poesia; també té publicada una novel.la, peces de teatre radiofònic i traduccions de l'anglès.

Tornar a l'índex

Günter Grass

In Ohnmacht gefallen

Wir lesen Napalm und stellen Napalm uns vor.

Da wir uns Napalm nicht vorstellen können,

lesen wir über Napalm, bis wir uns mehr

unter Napalm vorstellen können.

Jetzt protestieren wir gegen Napalm.

Nach dem Frühstück, stumm,

auf Fotos sehen wir, was Napalm vermag.

Wir zeigen uns grobe Raster

und sagen: Siehst du, Napalm.

Bald wird es preiswerte Bildbände

mit besseren Fotos geben,

auf denen deutlicher wird,

was Napalm vermag.

Wir kauen Nägel und schreiben Proteste.

Aber es gibt, so lesen wir,

Schlimmeres als Napalm.

Schnell protestieren wir gegen Schlimmeres.

Unsere berechtigten Proteste, die wir jederzeit

verfassen falten frankieren dürfen, schlagen zu Buch.

Ohnmacht, an Gummifassaden erprobt.

Ohnmacht legt Platten auf: ohnmächtige Songs.

Ohne Macht mit Guitarre.-

Aber feinmaschig und gelassen

wirkt sich draußen die Macht aus.

Desmaiats

Llegim napalm i ens imaginem napalm.

Com que no ens podem imaginar napalm,

llegim sobre napalm, fins que ens podem

imaginar millor el què és, napalm.

Ara protestem contra napalm.

Després de l'esmorzar, muts,

en fotos, hi veiem els efectes de napalm.

Ens mostrem reticles gruixuts

i diem: Veus, napalm.

Això és el que fan amb napalm.

Aviat hi haurà llibres ilustrats barats

amb fotos millors, en què

es podran veure més clarament

els efectes de napalm.

Mosseguem les ungles i escrivim protestes.

Però existeixen, segons llegim,

coses pitjors que napalm.

Ràpidament protestem contra coses pitjors.

Les nostres protestes justificades, que tothora tenim el dret

de redactar de doblegar de franquejar, seran registrades

Impotència, provada contra façanes de goma.

La impotència posa discos, cançons impotents.

Sense poder i amb guitarra.-

Però amb calma i malla fina,

a fora repercuteix el poder.

Tornar a l'índex

Kleine Aufforderung zum großen Mundaufmachen

- oder der Wasserspeier spricht

Wer jene Fäulnis,

die lange hinter der Zahnpasta lebte,

freigeben, ausatmen will,

muß seinen Mund aufmachen.

Wir wollen nun den Mund aufmachen,

die schlimmen Goldzähne,

die wir den Toten brachen und pflückten,

auf Ämtern abliefern.

Um dicke Väter

- jetzt, da auch wir schon Väter und immer dicker -

absetzen und ausspeien zu können,

muß man den Mund aufmachen;

wie unsere Kinder bei Zeiten

den Mund aufmachen, die große Fäulnis,

die schlimmen Goldzähne, die dicken Väter

ausspeien werden, absetzen werden.

Petita invitació al gran obriment de les boques

- o bé: parla la gàrgola

Qui vulgui deslliurar, expirar

aquell podriment que per molt de temps

visqué darrera la pasta dentífrica,

ha d'obrir la seva boca.

Volem obrir la boca ara,

les males dents d'or

que trencàvem i collíem dels morts,

les volem lliurar a l'Administració.

Per a poder destituir i escopir

els pares grassos

- ara, que nosaltres també ja som pares i cada cop més grassos -

s'ha d'obrir la boca;

així com els nostres fills, quan sigui l'hora,

obriran la boca, escopiran, destituïran el gran podriment,

les males dents d'or, els pares grassos.

Tornar a l'índex

Dekadenz

Obgleich frische Eier Aspirin enthalten,

haben die Hähne Kopfschmerzen,

treten aber trotzdem;

wie nervös die Küken im Frühjahr ausschlüpfen.

Sonntagmorgen

Wie sie zärtlich in sich gekehrt,

ernst besorgt um den fingerlang Kratzer,

ihren Wagen

und seine Stoßstange waschen.

Decadència

Malgrat que els ous frescos continguin aspirina,

els galls tenen maldecap,

però s'acoblen igual;

que nerviosos que surten els pollets dels ous a la primavera.

Diumenge al dematí

Tendrament introvertits

i seriosament preocupats per aquella esgarrapada de mig pam -

¡com renten el seu cotxe

i el paraxocs!

*1927 a Danzig (avui Gdansk a Polònia). Abans de començar la seva carrera literària, treballa en diverses professions manuals, entre d'altres d'escultor.

Ha publicat prosa i poesia; a l'exterior es coneixen sobretot les seves noveles «Die Blechtrommel» (El tambor de llauna) i «Der Butt» (El turbot).

Desmaiats: El títol és un joc de paraules intraduïble. L'expressió «in Ohnmacht fallen» significa normalment «desmaiar-se», literalment «caure en impotència, «caure en sense-poder». Grass juga amb el sentit literal de l'expressió de manera que el lector ha de revisar la seva primera interpretació del títol després d'haver llegit la resta del poema.

Tornar a l'índex

Ernst Jandl

von einen sprachen

schreiben und reden in einen heruntergekommenen sprachen

sein ein demonstrieren, sein ein es zeigen, wie weit

es gekommen sein mit einen solchenen: seinen mistigen

leben er nun nehmen auf den schaufeln von worten

und es demonstrieren als einen den stinkigen haufen

denen es seien. es nicht mehr geben einen beschönigen

nichts mehr verstellungen. oder sein worten, auch stinkigen

auch heruntergekommenen sprachen-worten in jedenen fallen

einen masken vor den wahren gesichten denen zerfressenen

haben den aussatz. das sein ein fragen, einen tötenen.

de un llengua

escriure i parlar en un llengua degenerat

ésser un manifestar, ésser un ho-mostrar fins a quin punt

haver arribat amb un tal: el seu merdós

vida, ell prendre al pala de paraules

i ho ensenyar com el femer pudent

el qual ésser. Ja no hi haver paliació,

res de dissimulació. o bé, ésser paraules, també pudents,

paraules-de-llengua també degenerats, en totsos els casos

un màscara davant els veritables rostres, els rosegats,

que tenir el lepra, això ésser un preguntar, un matarar.

Tornar a l'índex

zweierlei handzeichen

ich bekreuzige mich

vor jeder kirche

ich bezwetschkige mich

vor jedem obstgarten

wie ich ersteres tue

weiß jeder katholik

wie ich letzteres tue

ich allein

dues menes de signes amb la mà

em persigno

davant de cada església

em perpruno

davant de cada fruiterar

com faig el primer

ho sap qualsevol catòlic

com faig el segon

només ho sé jo

Tornar a l'índex

Sprecher: Mann zwei, Mann eins, abwechselnd.

Thema: eskalierende gegenseitige Vorstellung zweier Akademiker.

m2 du sein gut sprechen

du haben denkenkraft

du wortengewalt

m1 ich sein ein professor

was du sein?

m2 ich sein ein kunstler

was du sein?

m1 ich sein ein universitäten professor

was du sein?

m2 ich sein ein groß kunstler

was du sein?

m1 ich sein ein universitäten professor

von geschichten

was du sein?

m2 ich sein ein groß deutschen und inder

national kunstler

was du sein?

m1 ich sein ein universitäten professor

kapazität von den geschichten

was du sein?

m2 ich sein ein groß deutschen und inder

national nobel preisen kunstler

was du sein?

m1 ich sein ein nobel preisen universitäten

professor kapazität von den deutschen

geschichten

ich sein ein nobel preisen

m1 ich und du sein ein nobel preisen

m2 herren kollegen

m1 herren kollegen

m2 ich und du sein ein nobel preisen

m1 ich und du sein ein herren kollegen

Locutor: Home u, Home dos, fent torns.

Tema: mútua presentació escalant de dos acadèmics.

h2 tu ésser bé parlar

tu tenir poder-de-pensar

tu grandesa de paraules

h1 jo ésser un catedràtic

què tu ésser?

h2 jo ésser un àrtista

què tu ésser?

h1 jo ésser un catedràtic-de-universitats

què tu ésser?

h2 jo ésser un gran àrtista

què tu ésser?

h1 jo ésser un catedràtic-de-universitats-

de-históries

què tu ésser?

h2 jo ésser un gran alemany i indi

nacional àrtista

què tu ésser?

h1 jo ésser un catedràtic-de-universitats

eminència en les históries

què tu ésser?

h2 jo ésser un gran alemany i indi

nacional àrtista-premi-nobel

què tu ésser?

h1 jo ésser un premi-nobel catedràtic-de-

universitats, eminència en les alemanyes

històries

jo ésser un premi nobel

h2 jo també ésser un premi nobel

hl senyors colegues

h2 senyors col legues

hl jo i tu ésser un premi nobel

h2 jo i tu ésser un senyors colegues

*1925 a Viena. Després de la guerra és fet presoner de guerra pels americans. Estudia anglo-germàniques a Viena. Influenciat per l´anomenat «grup vienès» i la poesia concreta. Experimenta amb les possibilitats acústiques, fonètiques i visuals de la poesia.

Ha publicat sobretot poesia.

Tornar a l'índex

Marie Luise Kaschnitz

Schiffsweiß

Wer hätte in dieser unserer

Mathematischen Welt

Je ein Ding gesehen das verwest

Und ein Ding, das wurzelt?

Weiß weißes Weiß

Über kurz oder lang

Werden auch wir mit Ölfarbe angestrichen

Dann altern wir nicht mehr

Wir essen Blancmanger

Die Uhren stehen weiß

Nur daß die Nacht

Aufzieht mit Horden unbekannter Sterne

Blanc de vaixell

Qui hauria vist mai en aquest

Nostre món matemàtic

Una cosa que es podrís

I una cosa que arrelés?

Blanc, el blanc blanc

Més tard o més d'hora

També a nosaltres

Ens pintaran de pintura a l'oli

I ja no envellirem més

Mengem blancmanger

Els rellotges estan posats a blanc

Només, que la nit cau

Amb hordes d'estels desconeguts.

Tornar a l'índex

Die Enkel

Die Enkel werden

Von der Erde sprechen

Wie wir

Von der Stadt unsrer Kindheit

Und von unsrem Sonnensystem

Wie wir von Europa

Es werden diese

Vermutlich auch liebenden

Auch sterbliche Menschen

Blicke wenden

Zurück von Unbekannt

Blicke gemischt

Aus Sehnsucht und Ekel.

Tornar a l'índex

Els néts

Els néts parlaran

De la Terra

Així com nosaltres

Parlem de la ciutat de la nostra infància

I del nostre sistema solar

Aixi com nosaltres d'Europa

Suposadament

Aquells homes que també estimaran

Que també seran mortals

Giraran la mirada

Enrera des del desconegut

Mirades mesclades

D'enyorança i de fàstig.

Tornar a l'índex

Wer hätte das gedacht

Ein Dichter hat in einem Heft

Altpruzzische Vokabeln aufgeschrieben

In seinem Zimmer hat ein Bild gehangen

Ein Wolf in öder Schneelandschaft

Entsetzlich einsam

Er hat in diesem Zimmer auch

Ein Klavichord gehabt

Und einige Ikonen

Auch eine Sammlung

Handgeschriebener Lieder

Litauen in Berlin

Als er tot war

Hat jemand

Dieses Zimmer beschrieben

Sehr genau

Auch photographiert

In memoriam

In einigen Jahrzehnten

Kommen wir auf die Welt

Immer noch zwischen den Beinen einer Frau

Aber vorgeburtlich geplant

So daß wir gleich alles können

Ohne Übung

Wie der Zeichner Aubrey Beardsley

Bei dem jeder Strich von Anfang an saß

Und der bei seinem jungen Tod

Nur Meisterwerke hinterließ.

Wer hätte das gedacht

Nach den Schlägern und Rockern

Die Kinder Gottes

Ihr sanftes Gurren

Jesus

Was macht ihr mit eurer Zeit?

Danke wir kommen zurecht

Wir vertreiben sie

Schlagen sie tot

Nur die Tage der Alten

Mit ihren unauffindbaren Worten

Entgleitenden Dingen

Sind ein gelassenes Lächeln

Auf keinem grünen Zweig

Seht die Hallen gerüstet die Becken

Funktürme aufgezogen

Stahlnetze geworfen

Schnellstraßen geglättet

Auch unter der Erde

Mastochsen eingefroren

Bierfässer gestapelt

Zehntausende, alles

Für diese vielleicht letzten Spiele

Und das andere ferne Olympia

Unter den Pinienkronen

Gesunken

Still

Einer träumte der Kopf

Sei ihm abgeschlagen

Säße nur lose noch auf

Er stützte ihn unter dem Blutring

Mit beiden Händen

Vorsichtig ging er die steinerne Treppe hinab

Er fürchtete, sagte er, sehr

Eine Gehirnerschütterung zu bekommen

Wenn er ihm entglitte der Kopf

Und hüpfte die Stufen.

Qui s'hauria imaginat això

Un poeta va apuntar en un quadern

Vocables vell-prussians

A la seva habitació hi havia penjat un quadre

Un llop dins un trist paisatge nevat

Terriblement solitari

També tenia en aquesta habitació

Un clavicordi

I algunes icones

També una col-lecció

De lieder manuscrits

Lituània a Berlín

Quan havia mort

Algú

Va descriure aquesta habitació

Molt minuciosament

També fotos

In memoriam

D'aquí algunes dècades

Encara vindrem al món

Des d'entre les cames d'una dona

Però prenatalment planejats

Així que de seguida sabrem fer-ho tot

Sense pràctica

Com el dibuixant Aubrey Beardsley

A qui cada cop de ploma sortia perfecte al primer intent

I qui al moment de la seva mort jove

No va deixar altra cosa que obres mestres

Qui hauria pensat això

Després dels perdonavides i ròckers

Els fills de Déu

El seu parrupar suau

Jesús

Què feu amb el vostre temps?

Gràcies anem fent

Ens el passem

El matem

Només els dies dels antics

Amb les seves paraules introbables

Coses que s'esquitllen

Són un somriure serè

Damunt de cap branca verda

Mireu les sales equipades les piscines

Torres porta-antenes aixecades

Xarxes d'acer llençades

Autopistes aplanades

També sota el terra

Bous d'engreix congelats

Barrils de cervesa amuntegats

Milers, tot

Per aquests - potser últims - jocs

I l'altre Olímpia llunyana

Sota copes de pins

Enfonsada

Quieta

Hi havia un que somniava

Que se li havia tallat el cap

Que només el duia solt

L'aguantava sota el cercle sangós

Amb les dues mans

Va baixar l'escala de pedra amb compte

Deia que temia molt

D'agafar una commoció cerebral

En cas que se li esquitllés el cap

I botava els graons

*1901 a Karlsruhe. Infància i joventut a Baden i Berlín. Passa una època important a Itàlia (fins a 1932; des de 1952-1956 és altra vegada a Roma). Després a Frankfurt.

Ha publicat noveles, contes, assaigs i poesia.

Tornar a l'índex

Sarah Kirsch

Die Nacht streckt ihre Finger aus

Sie findet mich in meinem Haus

Sie setzt sich unter meinen Tisch

Sie kriecht wird groß sie windet sich

Und der Rauch schwimmt durch den Raum

Wächst zu einem schönen Baum

Den ich leicht zerstören kann -

Ich rauche einen neuen, dann

Zähl ich alle meine lieben

Freunde an den Fingern ab

Es sind zu viele Finger, die ich hab

Zu wenig Freunde sind mir geblieben

Streckt die Nacht die Finger aus

Findet sie mich in meinem Haus

Rauch schwimmt durch den leeren Raum

Wächst zu einem Baum

Der war vollbelaubt mit Worten

Worten, die alsbald verdorrten

Schiffchen schwimmen durch die Zweige

Die ich heut nicht mehr besteige

La nit estira els seus dits

Em troba a la meva casa

S'asseu davall la meva taula

S'arrossega, es fa gran i es retorça

I sura el fum a través la cambra

Creix, convertint-se en un bell arbre

Que gens no em costa de destruir -

Me'n fumo un altre, i llavors

Compto tots els meus amics

Estimats amb els meus dits

Són massa, però, els dits que tinc

Massa pocs els amics que m'han quedat

Quan estira els seus dits, la nit

A la meva casa em troba llavors

Fum sura per la cambra buida

I es converteix en un arbre

Carregat d'un fullatge de mots

Mots que de seguida es marcien

Barques floten per les braques

On ja no pujaré avui

Tornar a l'índex

Das Dorf

Am Abend war die Stille vollkommen.

Die Grillen verstummten in ihren Löchern

Auf dem Hügel die Eiche

Stand schwarz vor lackrotem Himmel.

Da kam ich ins Dorf aus dem Moor.

Ging übers glänzende Stoppelfeld

Stern und Stein leuchteten hell

In den Häusern flammte das Licht auf.

Zermahlener Staub auf der Straße.

Knöterich unter den Füßen

Reichte von Tür zu Tür, ein Sommertagsteppich.

El poblet

De capvespre, la quietud fou perfecta.

Els grills es callaven en els seus forats

Al turó, el roure

S'aixecava negre davant d'un cel vermell-xarol.

Llavors vaig entrar al poblet des dels aiguamolls.

Vaig travessar el camp de rostoll resplendent

Astre i pedres brillaven clars

Dins les cases esclatà la llum.

La pols mòlta pel carrer.

La bistorta sota els peus

S'estenia de porta a porta, la catifa d'un dia d'estiu.

Tornar a l'índex

Ich wollte meinen König töten

Und wieder frei sein. Das Armband

Das er mir gab, den einen schönen Namen

Legte ich ab und warf die Worte

Weg die ich gemacht hatte: Vergleiche

Für seine Augen die Stimme die Zunge

Ich baute leergetrunkene Flaschen auf

Füllte Explosives ein das sollte ihn

Für immer verjagen. Damit

Die Rebellion vollständig würde

Verschloß ich die Tür, ging

Unter Menschen, verbrüderte mich

In verschiedenen Häusern, doch

Die Freiheit wollte nicht groß werden

Das Ding Seele dies bourgeoise Stück

Verharrte nicht nur, wurde milder

Tanzte wenn ich den Kopf

An gegen Mauern rannte. Ich ging

Den Gerüchten nach im Land die

Gegen ihn sprachen, sammelte

Drei Bände Verfehlungen eine Mappe

Ungerechtigkeiten, selbst Lügen

Führte ich auf. Ganz zuletzt

Wollte ich ihn einfach verraten

Ich suchte ihn, den Plan zu vollenden

Küßte den andern, daß meinem

König nichts widerführe

Vaig voler matar el meu rei

I tornar a ser lliure. La polsera

El que ell em va posa, aquell bell nom,

Me'l vaig llevar i vaig llençar els mots

Que havia fet: comparacions

Pels seus ulls la veu la llengua

Vaig amuntegar ampolles buides

I les omplia de substàncies explosives això

Havia de treure-me'l del damunt per sempre. Perquè

La rebelió fos completa

Vaig tancar la porta, em vaig ficar

Entre la gent, agermanant-m'hi

En diverses cases, però

La llibertat no es volgué fer gran

La cosa ànima aquesta maleïda burgesota

No tan sols quedava igual, s'anava suavitzant

Ballava quan jo corria amb el cap

Contra les parets. Vaig seguir

Els rumors al país que parlaven

Contra ell, vaig arreplegar

Tres toms d'errors una carpeta

Plena d'injustícies; mentides i tot

Vaig apuntar. Ben a la fi

Simplement vaig voler traïcionar-lo

El vaig cercar per dur a terme el pla

Vaig fer el petó a l'altre, perquè al meu

Rei no li passés res

*1935 a Limlingerode en la muntanya del Harz a la RDA. En sortir de l'institut, treballa en un fàbrica de sucre, després estudia biologia a Halle. 1963-65 estudia a l'Institut de Literatura «Johannes R. Becher» a Leipzig. Escriptora lliure, a partir de 1968 a Berlín Est, a partir de 1977 a Berlín Oest.

Ha publicat poesia.

Tornar a l'índex

Günter Kunert

Gedicht zum Gedicht

Mehr als ein Gedicht

ist beispielsweise: Kein Gedicht,

denn das Nichtgedicht lebt

als sanfte Lauheit der Inspiration:

Umweltgefühl

des Tropfens im Wasser.

Der Leib fühlt sich geborgen.

Das Herz fühlt nichts.

Die Waage ist ausgeglichen.

Das Lot hängt still.

Gedicht ist Zustand,

den das Gedicht zerstört,

indem es

aus sich selber hervortritt.

Poema per a acompanyar el poema

Més que un poema

és, per exemple: cap poema,

car el no-poema viu

com a tebior suau de la inspiració:

la percepció de l'entorn

de la gota a l'aigua.

El cos se sent protegit.

El cor no sent res.

Les balances estan equilibrades.

La plomada penja quieta.

El poema és estat

que el poema destrueix,

en sortir

de si mateix.

Tornar a l'índex

Gedicht

Ich kann keine Arbeit finden

und habe doch gelernt.

Ich habe doch gelernt,

auf zweihundert Meter genau

einem Menschen

die Stirn unter dem Helm

zu durchschlagen

und bei Wind

die Schußbahn anders zu legen -

als meine Schuhe noch nicht

vom Mörtel

der nachkriegszeitigen,

der neubauenden Straße

zerfressen waren.

Abgewiesen von Türen,

die gestrichen sein wollen,

nicht verbrannt

mit visiertem Flammenwerfer.

Lehmgrau überzieht das Gesicht

des um Arbeit gefragten Metzgers

zwischen Koteletts und Würsten,

wenn ich sage,

daß ich schlachten könne

und wie ich es gelernt

bei Metzgern,

die einen größeren Laden betrieben

als er seinen

mit den zwei Stufen

und der kleinen Kundschaft.

Ich habe gelernt

in einem rasenden, schlingernden

Werk.

Ohne Glauben an dessen Schließung.

Ohne Ahnung an ein Entweibrechen

der griffigen Werkzeuge.

Und nun hier

in hingewürfelter Vorstadt

durfte ich wieder die Hand

daran legen

in einer Arbeit

schwesterlich verwandt der einstigen.

Hier fand ich Arbeit im Zerstören

der Werkzeuge des Wütens,

im Auseinanderbrechen der Kampfwagen

im Regen ohne Ende.

Einen nach dem anderen.

Tag über Tag.

Heute einen,

heute einen weniger,

morgen wieder, wieder Schrott mehr,

einen weniger, immer

weniger.

Bis zum letzten Wagen,

mit dem ich sterben müßte,

Geldbriefträger,

Brotläden,

Schaufensterscheiben,

Metzgerschädel

zu schonen.

Weil es keine Arbeit

mehr geben wird

für mich

und keinen Weg zurück.

Poema

No puc trobar feina -

jo, que he après un ofici!

Jo, que vaig aprendre

a perforar-li

- amb precisió, a dos-cents metres de distància -

el front dessota el casc

a un home;

i a modificar la línia de vista

en cas de vent -

quan les meves sabates

encara no estaven rosegades

de l'argamassa del carrer postguerrenc,

pulsant de reconstrucció.

Rebutjat a les portes

que volen que les pintin,

i no que les cremin

amb el llençaflames visat.

Un color gris-fang cobreix la cara

del carnisser quan li demano feina,

entre costelles i embotits,

quan li dic

que sé degollar

i com ho vaig aprendre

de carnissers,

que tenien tendes més grans

que la seva,

amb els dos graons

i la clientela petita.

Vaig fer l'aprenentatge

en una fàbrica engolidora,

frenètica.

Sense creure en el seu tancament.

Sense pressentir el trencament

de les eines manejables.

I ara aquí,

al raval, amb les cases tombades a l'atzar

m'han deixat ficar-hi la mà novament

en una feina

germanívolament emparentada amb la d'abans.

Aquí he trobat feina en la destrucció

de les eines de la fúria,

en el trencament dels cotxes brindats

en la pluja sense fi.

Un rera l'altre.

Dia rera dia.

Avui un,

avui un de menys,

demà de nou, encara més ferralla,

un de menys, cada vegada

menys.

Fins a l'últim cotxe

amb què hauria de morir jo

per a no molestar carters,

forns,

aparadors,

cranis de carnissers.

Perquè no hi haurà

més feina per a mi

i cap camí enrera.

*1929 a Berlín Est, on viu fins 1979. Estudia art al Colegi d'Art de Berlín-Weißensee. 1951-52 coneix Brecht, qui promou les seves activitats d'escriptor. Després d'haver protestat públicament contra l'expatriació de Biermann, les condicions de vida a la RDA s'empitjoren tant per ell, que es veu obligat a traslladar-se a la RFA.

Ha publicat poesia.

Tornar a l'índex

Heinz-Rudolf Kunze

Ich liebe dich

Ich liebe dich.

Ich liebe dich im Angesicht des Kirchturms

gegenüber und im Einklang mit den Schlägen

seiner Glockenhoden.

Ich liebe dich.

Während unser Anrufbeantworter entfernte

Bekannte vertröstet, liebe ich dich.

Ich liebe dich zum Surren des Kühlschranks

und zum Rauschen der Geschirrspülmaschine,

wir haben die Auswahl zwischen den Programmen

Universal 65, Universal 55, Fein 50, Spar 55,

Kalt und Aus.

Ich liebe dich.

Start, Vorspülen, Reinigen, ich liebe dich.

Zwischenspülen, Klarspülen, Trocknen, ich

liebe dich.

Stop.

Während die Bakterien in der Maschine für

das bio-aktive Joghurt zum Selbermachen

feuchteifrig vor sich hin schimmeln,

liebe ich dich.

Dunkel der Raum, nur das rote

Stand By-Lämpchen der Fernsehfernbedienung

leuchtet und läßt einen glühenden

Punkt auf deinem nackten Leib erscheinen,

ich sag nicht wo, aber da lieb ich dich

besonders.

Laß es klingeln, laß es sturmläuten,

laß die neuen Wirkstoffe des WC-Reinigers

in den Leitungsdärmen gurgeln,

ich liebe dich,

nimm es wie es kommt,

komme was da wolle,

ein Kommen und Gehen,

Geben und Nehmen,

Mann und Frau,

Tag und Nacht,

Yin und Yang und

inzwischen ist dann auch der Joghurt fertig.

T'estimo

T'estimo.

T'estimo davant la vista del campanar

d'enfront i a l'uníson amb els cops

dels collons de les seves campanes.

T'estimo.

Mentre el nostre contestador de telèfon fa esperar

simples coneguts, t'estimo.

T'estimo amb el brunzit de la gelera

i el mórmol de la màquina de rentar plats de fons,

podem triar entre els programes

UNIVERSAL 65, UNIVERSAL 55, FINE 50, SAVER 55,

COLD i OFF.

T'estimo.

START, RINSE, WASH, t'estimo.

MAIN, POLISH, DRY,

t'estimo.

Stop.

Mentre les bactèries

del iogurt bio-actiu fet a casa

es passen el temps a la iogurtera florint-se amb afany humit,

t'estimo.

Fosca l'habitació, només hi ha el llumet

«stand-by» vermell del control remot

que llueix i fa aparèixer un punt incandescent

al teu cos nu,

no dic on, però és allà on t'estimo

en particular.

Deixa'ls trucar, deixa'ls tocar a sometent,

deixa les noves substàncies actives del lleixiu

gargaritzar als budells de les canonades,

t'estimo.

Accepta-ho com et vingui,

sigui el que sigui,

un anar i un venir,

donar i rebre,

home i dona,

yin i yang i

mentrestant també ja s'haurà fet el iogurt.

*1956 a Espelkamp. Estudia filosofia i filologia germànica; exerceix de professor d'alemany i de filosofia, professió que abandona en començar la seva carrera de cantautor.

Tornar a l'índex

Reiner Kunze

Das Ende der Kunst

Du darfst nicht, sagte die eule zum auerhahn,

du darfst nicht die sonne besingen

Die sonne ist nicht wichtig

Der auerhahn nahm

die sonne aus seinem gedicht

Du bist ein künstler,

sagte die eule zum auerhahn

Und es war schön finster

La fi de l'art

No has de, digué el mussol al gall silvestre,

no has de cantar al sol

El sol no és important

El gall silvestre llevà

el sol del seu poema

Ets un artista,

digué el mussol al gall silvestre

I tot era ben fosc

*1933 a les muntanyes del Erzgebirge a la RDA. Ha publicat poesia a la RDA; després de publicar el recull de prosa «Die wunderbaren Jahre» (1976), l'exclouen de l'Associació d'Escriptors de la RDA. 1977 es trasllada a la RFA.

Tornar a l'índex

Wolfgang Niedecken

Jupp

Ahn der Vringspooz triffsten

met singe Kumpels un dä Mammutfläsch Lambrusco.

Op dä Plastiktüüt

met singe paar Klamotte steiht: Eduscho

jo, dä Jupp trick jraad sing Sejel huh

un hä nemp dich met, jedenfalls meint er et

un hä verzällt sich fruh.

Om Projramm steiht Weltreis.

Wie jeden Daach verzällte, wat ihm wo passiert ess

Kokosnöss un Packeis...

und wie hä övver dä Äquator balanciert ess

un övverhaupt, die dausend Fraue, die hä kannt

un die Messerstecherei, sick der dä Duhme fählt

ahn singer räächte Hand.

Un eez en Katmandu,

wo hä met zwei Yetis Skat jeklopp hätt

do woot manche Nejer blass

vun dämm, war uns're Jupp - och jeistich - alles drophätt

un dann die Wahnsinnszick als Robinson

en singer eijene Welt, janz op sich selfs jestellt

oh Mann, wer kann dat schon?

Jupp verzällt vum Joldrausch

un, wie hä Twist jedanz hätt met 'ner Cobra

vun 'nem karierten Zebra,

dä blonde Fee us Peking, namens Lola.

Nur vun Stalingraad verzällte nie

'Wo litt dann Stalingraad? En welchem Land ess dat'?

Stalingrad pack hä nie, irgendwie.

Jupp

A la Porta de Sant Severí te'l trobes

amb els seus companys i l'ampollota de lambrusco.

A la bossa de plàstic

amb els seus pocs trastos hi posa: «Eduscho»

sí, el Jupp va a prendre vela ara

i se t'enduu al viatge, almenys s'ho pensa ell

i es coloca contant.

Al programa hi ha «La volta al món».

Com cada dia, explica tot el que li va passar

Cocos i bancs de gel ...

i com va balancejar sobre l'equador

i en general, les mil dones que va tenir

i la baralla a coltellades, d'ençà que li falta el polze

de la mà dreta.

Ni parlar de Catmandú,

on va jugar a cartes amb dos ietis

fins els negres van tornar pàlids

en veure el que el nostre Jupp pot oferir - també intelectualment!

i llavors aquella bogeria fent de Robinson

tot sol en el seu propi món, completament independent

home! això només ho fan pocs.

Jupp conta de la febre d'or

i com va ballar twist amb una cobra

d'una zebra quadriculada

i d'aquella fada rossa de Pequín que es deia Lola

només d'Stalingrad no en parla mai

«Per on cau Stalingrad? Quin país era això?»

Allò d'Stalingrad no ho superarà mai, sembla ...

*1951 a Colònia. Comença a principis dels anys 80 a escriure i cantar textos en dialecte colonès. Fundador, cantant i lletrista del grup de rock BAP de Colònia. No té publicat cap llibre però diversos discos.

El poema és la lletra d'una cançó del grup «Bap». Wolfgang Niedecken escriu tots els textos en el dialecte baix-alemany de Colònia, que resulta difícil d'entendre per als parlants de l'alemany estàndard (Hochdeutsch). Per a donar una idea de les diferències que hi ha entre el colonès i la llengua estàndard, dono aquí una traducció de la primera estrofa al Hochdeutsch estàndard:

Am Severinstor triffst du ihn

mit seinen Kumpels und der Mammutflasche Lambrusco.

Auf der Plastiktüte

mit seinen paar Klamotten steht: Eduscho.

Ja, der Jupp zieht gerade sein Segel hoch

und er nimmt dich mit, jedenfalls meint er das,

und er erzählt sich froh. (...)

La grafia dialectal és la del full que acompanya el disc. Allà, Niedecken també ens dóna una petita introducció a la cançó:

«Sec al Clodwigseck (nom d'un bar) i esmorzo. A part de mi, el meu gos i el cambrer, també hi ha un vagabund assegut a la barra. Es veu, que és un d'aquests nois, que per qualsevol raó obscura de resocialització foten al carrer del veí 'Asil Nocturn - Johannishaus' a les set de la matinada.

Intenta enrotllar-se amb el tio darrera la barra, incessantment intercalant trossos en anglès als seus embuts en colonès pronunciat sense dents, però el tio no li fa gaire cas.

Passa una estona fins que se n'adona, baixa del seu tamboret i s'arrossega cap als serveis. Quan passa per la meva taula, es fixa en el meu gos, la pertinença racial del qual (cum grano salis) oscila quelcom entre cangur i guineu del desert.

Flairant una bona oportunitat per una petita xerradeta, és clar que s'ha d'aturar, i m'informa amb una veu, comparada amb la qual les de Bruce Low i Lee Hazelwood (cantants amb veus molt baixes) semblarien refiladissa d'eunucs: «El pastor alemany és el millor amic de l'home. Una vegada, un em va salvar la vida, a Alasca ...»

Lambrusco: Aquest vi italià és el més barat que hi ha al mercat alemany, almenys en té la fama. Es ven en ampolles de dos litres. «Eduscho»: És el nom d'una xarxa de torrefacció de cafè amb una propaganda comercial quasi omnipresent.

Tornar a l'índex

Peter Rühmkorf

Hymne

Völlig im Einklang mit diesem Satze Hamanns,

daß der purpurne Mantel des Genius

nur den blutigen Buckel ebendesselben verdecke,

(sehr fein beobachtet!)

justiere ich meinen Hintern auf dem Hocker von Riemerschmidt:

Ja!

in meiner Branche ist Glut und Finsternis durchaus der Umgang!

Zwischen Geburt und Beil halte ich mich

meinem Zeitalter zur Verfügung.

Ein klarer Kopf hat sich auf meinen Schultern konstituiert,

voll süßen Grimms

auf die hierorts gehandelten Sitten:

wie es speckgeknebelten Halses von Freiheit quäkt:

kein Stroh zu gemein, kein Arm unerschwinglich,

und dem man das Licht noch vorkaut, er mietet

den Streifen Abendlandes vor meiner Türe.

Der unter solchen Umständen zu singen anhebt,

was bleibt ihm zu preisen?

was wäre, he-denn, eines erhobenen Kopfes noch wert?

Trainiert und geflügelt

nahet der Gauner im Glück:

eine schöne Gesellschaft möchte sich maßnehmen lassen,

zwischen Hacke und Schnauze: Erhabenheit!

Dahinter der Mond, wenn ihm der Tran,

Tran, hell wie Tau, aus zerlassener Locke träuft;

schöneres Bild eines Hochkommens, handkoloriert - gemach!

gemach, Señores,

euch laß ich den Tiger tanzen!

Aber nun:

die ihre Schwäche nicht adelt,

halten um Lieder an;

brav unter ihre Dächer geduckt,

wie sie die Peitsche zu unansehnlichen Brüdern gekämmt hat:

Kumpel!

mach uns ein Lied!

der du als eins unter anderen

hungriges Hündlein bist,

mit den Lüsten der Hündlein

u-hund

dem trauten Wauwau eines allen gemeinsamen Grundgesanges -

Ihr Jecke, das ist, was einem in Deutschland das Hirn

an die Decke treibt:

rührt euer Klinkerherz andres als Schuß und Schlag,

oder:

wo ich euch aufspiel, legt ihr da mit Axt an?

Deutschland¹ - Deutschland²

hier wird mir kein Bruder geworfen;

hier steht die Luft, wie die Torheit stolz auf der Stelle tritt.

Zwar

mit Forsythia führt sich auch diesmal wieder der Lenz ein,

mit Rosenbändern,

aber Träne auf heißen Stein ist des Wackeren Jammer!

Ach, wodenn träfen sich Zweie im stillen Anschaun des Monds,

gleich

in Erörterung der kernwaffenfreien Zone?

Woooooo,

liebende Freunde und reflektierende,

drängte hoffnungsvoller nach vorn die Verfeinerung?

Daß des Edlen «Avanti» mächtig aufkläre unter den Irdischen,

ihrer Schwalben Geleit, gütlichem Sommer zu -

Oh Ihr Gefährten,

unsichtbar noch, aber im Dunkel schon ausgespart,

aus dem Schlamm des Vaterlandes erhebt euch!

Die Unmuts-Zunge rührt,

froh der Anfechtung und eines Zornes voll.

Daß ein künftig Geschlecht euch anständig spreche.

Größe von eurer Größe zu nennen weiß

und Nein von Eurem Nein.

¹DBR; ²DDR.

Himne

Completament d'acord amb aquella frase de Hamann

que el mantell de porpra del geni

no fa més que tapar la gepa sangosa del mateix,

(molt subtilment observat!)

ajusto el meu cul al tamboret de Riemerschmidt:

Sí!

Al meu ram, ardor i tenebres són el tracte completament normal!

Entre naixença i destral me mantinc

a la disposició de la meva època.

Un cap clar s'ha constituit entre les meves espatlles,

ple de dolça ràbia

sobre els costums que ací es trafiquen:

com amb colls emmordassats de cansalada rauquen de llibertat:

no hi ha palla massa vil, cap braç que no fos comprable,

i aquell, a qui encara donen la llum premastegada, es lloga

el tros d'occident davant la meva porta.

Qui sota aquestes circumstàncies comença el càntic

què li queda per lloar?

Què, ep-doncs, valdria la pena d'un cap enlairat?

Entrenat i alat

s'apropa el lladre sortós:

una bella societat desitja que li prenguin mides,

entre taló i morro: sublimitat!

I al darrere: la lluna, quan l'oli de peix,

oli de peix, clar com la rosada, li goteja del ris desfet;

més bella imatge d'un ascens, acolorida a mà - tranquils!

tranquils, señores,

us faig ballar el tigre!

Però ara:

aquells, que no ennobleix la seva feblesa,

demanen cançons;

manyagament s'arrauleixen dessota les teulades,

així com, pentinats a fuetades, s'han fet germans poc vistosos.

Colega!

Fes-nos una cançó!

Tu, qui com un entre d'altres

ets un gosset afamat,

amb els desitjos dels gossets

i-hiii

el guau-guau familiar d'un cant de base comú

Idiotes, és això que a Alemanya ens fa pujar

el cervell al sostre:

hi ha res que commogui el vostre cor de rajoles a mes de tret i cop,

o bé:

on jo canti per a vosaltres, puc comptar amb les vostres destrals?

Alemanya¹ - Alemanya²

aquí no se'm llença cap germà;

aquí està immòbil l'aire, i l'estultícia marca el pas, tota orgullosa.

És cert,

enguany com cada any, amb la forsícia torna a arribar la primavera,

amb vetes de roses,

però la llàgrima sobre la pedra calenta és la pena de l'honrat!

Ai! on trobariem dos, ara en quieta contemplació de la lluna,

i, de seguida,

en discussió sobre la zona no-nuclear?

Ooooon,

que estimeu, amics, i reflexioneu,

empentejaria endavant amb més optimisme el refinament?

Que l'«Avanti» del noble ilustri fort entre els terrenals,

l'escorta de les seves orenetes, vers un estiu benevolent

Ah, vosaltres, companys,

invisibles encara, però ja deixats en blanc a la fosca,

del fang de la pàtria alceu-vos!

La llengua de l'enuig es mou,

contenta de la impugnació i plena d'una sola ràbia.

Que una raça futura us decentifiqui.

Que sàpiguen anomenar la grandesa de la vostra grandesa

i el «no» del vostre «no».

¹RFA; ²RDA.

Tornar a l'índex

Selbstporträt

Wie ich höre hast du lange nicht mehr von dir selbst

gesungen, Onkelchen?!

Die Menschheit muß ja allmählich denken,

sie ist unter sich -

Wiviele Reiche haben inzwischen

ihren Besitzer gewechselt?

Da schnei ich nun herein

mit lauter letzten Fragen.

Darf man eintreten, Platz nehmen,

fragen, wie man wieder nach draußen kommt?

Aber Kinder, da ist doch irgendwas

mit der Perspektive los!

Alle Wände verzogen

seit wir das letzte Mal über Zukunft sprachen.

Prinzip Hoffnung total aus der Flucht.

'N wahres Wunder, daß wir nicht

alle schon schielen.

Soll ich euch mal sagen, was ist?

Also von mir aus können wir sofort-hier

vom Tisch aufstehn und die Welt umwälzen,

aber mit-wem-denn, mit wem?

Mit der Arbeiterklasse hängt ihr

doch auch nur noch übers Weltall zusammen

(Ein Medium von höchster kommunikativer Kompetenz)

Ihr atmet die gleiche Luft -

mehr ist bald nicht.

Ich weiß - ich weiß, man soll den Sozialismus

nie völlig verloren geben.

«20.000 Stickstoffwerker haben eine freiwillige Sonder-

schicht zu Ehren des Genossen Le-» na was ist?!

Dagegen IG Metall: «150.00O Arbeitsplätze der deutschen

Waffenindustrie langfristig gefährdet!»

Die Wahrheit macht einem immer mal wieder

einen dicken Strich durch den Glauben.

Man kuckt in die Zukunft - jedenfalls ich! -

wie in eine Geschützmündung

Vielleicht ist es einfach nur dies:

mein Herz zeiht allmählich die Geier an.

Wer links kein Land mehr sieht,

für den rast die Erde bald

wie ein abgeriebener Pneu auf die ewigen Müllgründe zu -

Düdelüdüt, nu lauf doch nicht gleich

zur Mama mit deinen Verwüstungen.

Düdelüdüt! noch'n Tusch für das Krankenversicherungs-

kostendämpfungsgesetz.

Konstantinopolitanischerdudelsackpfeifenmachergesellenrisikozulage!

Autoretrat

Segons diuen, fa temps que no has cantat

de tu mateix, iaiet?!

La humanitat ja deu començar a pensar

que els he abandonat -

Quants de regnes han canviat

de propietari mentrestant?

Hi ha hagut set tombs bruscos d'opinió pública.

I aquí vinc jo caigut dels núvols, sense que m'ho demanessin,

amb un munt d'últimes preguntes.

Està permès entrar, asseure's,

demanar, com es pot tornar a sortir?

Però nens, no veieu que li ha passat alguna cosa

a la perspectiva?

Totes les parets tortes

des que parlàrem del futur l'últim cop.

El «principi esperança» completament fora del punt de convergència

Un veritable miracle, que encara

no guerxem tots.

Voleu que us digui el que passa?

Doncs, per la meva part, ara-aquí ens podríem

aixecar de la taula i revolucionar el món,

però amb-qui-per-favor, amb qui?

Amb la classe obrera ja no esteu comunicats

més que a través de l'espai celeste, no és així?

(Un medi de la més alta competència comunicativa)

Respireu el mateix aire -

això ja és quasi tot.

Ja ho sé - ja ho sé, mai no se l'ha de donar

per definitivament perdut, el socialisme.

«20 000 Obrers de nitrogen van fer una jornada extra voluntària

a l'honor del camarada Le-» què en dieu?!

En canvi la Unió Industrial Metalúrgica: «150 000 llocs de

treball a la indústria alemanya de l'armament en perill a llarg termini!»

Sempre de nou, la veritat

ens torna a desmuntar la fe.

Hom mira vers el futur - almenys jo!

com a la boca d'un canó.

Potser és simplement això:

el meu cor comença a atreure els voltors.

Qui a l'esquerra ja no hi veu més terra ferma,

per aquell, la Terra aviat correrà

cap a les eternes reserves de la brossa com un pneumàtic gastat -Turururut, no corris sempre de seguida

a la mamà amb les teves devastacions.

Turururut! 'n altre toc de clarins per a la Llei-per-a-la-

reducció-de-costs-de-les-assegurances-mèdiques! Paga-de-suplement-pel-risc-pels-ajudants-de-fabricants-constantinopolitans-de-pipes-de-cornamusa!

*1929 a Dortmund. Estudia psicologia i literatura a Hamburg. Recita els seus poemes amb l´acompanyament de músics de jazz.

Ha publicat poesia i assatjos; ha publicat també una colecció de «poesia popular», és a dir, poemes trobats a les parets de wàters públics, escoles etc.

Tornar a l'índex

Wolf Wondratschek

In den Autos

Wir waren ruhig,

hockten in den alten Autos,

drehten am Radio

und suchten die Straße

nach Süden.

Einige schrieben uns Postkarten aus der Einsamkeit,

um uns zu endgültigen Beschlüssen aufzufordern.

Einige saßen auf dem Berg,

um die Sonne auch nachts zu sehen.

Einige verliebten sich,

wo doch feststeht, daß ein Leben

keine Privatsache darstellt.

Einige träumten von einem Erwachen,

das radikaler sein sollte als jede Revolution.

Einige saßen da wie tote Filmstars

und warteten auf den richtigen Augenblick,

um zu leben.

Einige starben,

ohne für ihre Sache gestorben zu sein.

Wir waren ruhig,

hockten in den alten Autos,

drehten am Radio

und suchten die Straße

nach Süden.

Dins els cotxes

Estàvem tranquils,

ens arraulíem als vells cotxes,

manipulàvem la ràdio

i buscàvem la carretera

cap al sud.

Alguns ens van enviar postals des de la solitud

per a animar-nos a prendre decisions definitives.

Alguns seien a la muntanya

perquè veiessin el sol també de nit.

Alguns s'enamoraven,

tot i essent cosa sabuda

que una vida no és cap assumpte privat.

Alguns somniaven amb un despertar

que fos més radical que qualsevol revolució.

Alguns seien com estrelles de cinema mortes

i esperaven el moment encertat

per a viure.

Alguns van morir

sense haver mort per la seva causa.

Estàvem tranquils,

ens arraulíem als vells cotxes,

manipulàvem la ràdio

i buscàvem la carretera

cap al sud.

Tornar a l'índex

Umfrage

Da haut mich einer an

«Sagen Sie, was macht ein Dichter den ganzen Tag?»

und ich soll antworten.

Der Einfachheit halber

und weil ich mich das auch manchmal frage,

stell ich mir vor,

der Typ sei ein Mädchen

und ich sag ihr «Hör zu, ich hab den ganzen Tag

auf dich gewartet!»

«Wie bitte?!» sagt der Typ

und ich bin es leid.

«Also, ich versuche mein Radio zu küssen,

weil ich es so gern habe,

aber Sie wissen, wie das ist,

also geh ich in die Küche, schneid ne Grapefrucht auf,

laufe wieder zurück zum Radio,

laß den Saft drüberlaufen

und denk

'Irgendwann wird es den Mund

schon aufmachen.'

Enquesta

Se m'enrotlla un i pregunta

«Digui'm, què és el que fa un poeta tot el dia?»

i jo tinc que contestar.

Per raons de simplicitat

i perquè jo també m'ho demano de vegades

m'imagino que el paio fos una tia

i li dic a ella «Escolta, t'he estat

esperant tot lo dia!»

«Com diu?!» diu el paio

i jo n'estic fart.

«Doncs miri, intento besar la meva ràdio

perquè me l'estimo tant,

però ja sap com va, això,

doncs, torno a la cuina i em tallo un pomelo,

torno corrents a la meva ràdio,

li deixo córrer el suc al damunt

i em penso

'Més tard o més d'hora ja

obrirà la boca.'

*1943 a Rudolstadt/Thüringen. Infància a Karlsruhe. Estudia literatura i filosofia a Heidelberg, Göttingen i Frankfurt. El 1969 primeres publicacions literàries. A partir de 1974 comença a publicar poesia en edició pròpia de gran tirada. Els llibres són divulgats exclusivament a través de la xarxa de llibres i discos «2001», una empresa molt particular que va sorgir de la nova moguda cultural relacionada amb el moviment estudiantil del '68 i que ha s'ha mantingut fidel al seu programa alternatiu i «progressista». La colaboració amb 2001 l'ha introduït també en cercles, que en general no llegirien poesia; 2001 ven els seus llibres amb eslògans com «poemes com lletres de rock».

Tornar a l'índex

Peter-Paul Zahl

innenwelt

zwanzig meter vor meinen augen

die außenmauer sehr hoch sehr weiß

darüber ein leerer himmel

der wird nie richtig blau

davor der hohe drahtzaun

gekrönt von stacheldraht

und zwischen mir und dem zaun

ein stück wüste: der rasen

total verbrannt

aus allen fenstern

dröhnen die hysterischen stimmen

der reporter in montreal

die mit anabolika vollgestopfte

rennende stemmende schwimmende

springende androiden besingen

elf mal am tag nachrichten:

in beirut

schlachten faschisten frauen

kinder greise ab

verteidigen 650 fedajin das lager tel zaatar

die waffen der faschisten kommen

aus israel das die grenze öffnet

zum süden-libanon hin

und pflaster klebt unter den salven

von blitzlichtern

sich feiern läßt

für diese wahrhaft humanitäre geste

in tel zaatar

krepieren menschen wie fliegen;

kein wasser keine medikamente

keine ärzte keine sanitäter

keine desinfektionsmittel

200 tote 500 tote 1000 tote

500 verwundete 1000 verwundete

5000 verwundete

ich weiß wie es ist

verwundet zu sein

ich weiß wie es ist

keine ärztliche versorgung zu erhalten

ich weiß wie es ist

nicht zu schreien

weil das grauen über das

was der mensch dem menschen anzutun

in der lage die lippen versiegelt

ich weiß wie es ist

angst zu haben und ohnmächtige wut

sich krepieren zu spüren

ich krepiere mit

in tel zaatar

in heidelberg rügt

ein kritiker meine gedichte

ihnen fehlt sagt er

«der pragmatische gestus

der neuen alltagslyrik»

und «das politische in den spezifischen

formen der poesie zu sagen

«ihnen fehlt» sagt er

die «sensibilisierung

für sprache gesellschaft

und innenwelt»

Món interior

a vint metres davant els meus ulls

la paret exterior: molt alta molt blanca

al dessobre un cel buit

que mai no es fa ben blau

al davant de la tanca alta de filferro

coronada per filferro espinós

i entre mi i la tanca

un tros de desert: la gespa

està completament cremada

des de totes les finestres

ressonen les veus histèriques

dels periodistes a montreal

que celebren androides

plens fins als nassos d'anabolitzants

que corren neden salten aixequen pesos

onze vegades al dia les notícies

a beirut

els feixistes maten dones

criatures i vells

el camp de tel zaatar

és defensat per 650 fedayín

les armes dels feixistes els arriben

des d'israel que obre la frontera

amb el líban del sud

que enganxa esparadraps sota les salves

dels flashs i es deixa aplaudir

per aquest gest veritablement humanitari

a tel zaatar moren com les mosques;

no hi ni aigua ni metges

ni medicaments ni sanitaris

ni desinfectants

200 morts 500 morts 1000 morts

500 ferits 1000 ferits

5000 ferits

jo sé què vol dir

estar ferit

jo sé què vol dir

no rebre atenció mèdica

jo sé què vol dir

no cridar

perquè l'horror sobre el

que els humans són capaços de fer als altres humans

et segella els llavis en aquesta situació

jo sé què vol dir

sentir por i ràbia impotent

sentir que estàs estirant la pota

jo moro amb els

de tel zaatar

a heidelberg, un crític

critica els meus poemes

els falta, diu, «el gest pragmàtic

de la nova poesia quotidianista»

i «la capacitat d'expressar l'element polític

amb els recursos específics de la poesia»

«els falta», diu,

«la sensibilització pel llenguatge, la societat

i el món interior»

*1944 a Freiburg/Breisgau. 1953 fuig de la RDA amb la seva família. Treballa de tipógraf i impressor. Relacions amb l'APO («Oposició Extraparlamentària» que es va formar durant l'època de la «Gran Coalició» entre socialdemócrates i democristians, resultant en una falta completa d'oposició parlamentària). 1972 és condemnat a sis mesos de presó per imprimir un cartell amb el text «LLIBERTAT PER A TOTS ELS PRESOS»; la condemna és condicional. A finals del 1972 intenta sostreure's a un control policial. El detenen després d'un tiroteig, durant el qual Zahl fereix un policia amb un tret abans que una bala li mutili el braç esquerre. 1974 el condemnen a quatre anys i en segona instància a dotze anys de presó. Està empresonat a Berlín.

Escriu poesia i diverses formes de prosa.

Tornar a l'índex

Bibliografia

Rose Ausländer: «Vergiß III», in: R. A.: Einst war ich Scheherezade, Frankfurt am Main: Fischer, 1988, S. 36.
Rose Ausländer: «Sonntag in Barcelona», in: R. A.: Einst war ich Scheherezade, Frankfurt am Main: Fischer, 1988, S. 60.
Rose Ausländer: «In alle Winde», in: R. A.: Einst war ich Scheherezade, Frankfurt am Main: Fischer, 1988, S. 115.
Ingeborg Bachmann: «Tage in weiß», in: I. B.: Anrufung des großen Bären, München/ Zürich: Piper, ¹¹1989, S. 41.
Ingeborg Bachmann: «Reklame», in: I. B.: Anrufung des großen Bären, München/ Zürich: Piper, ¹¹1989, S. 43.
Wolf Biermann: «Die hab ich satt!», in: W. B.: Für meine Genossen, Berlin: Wagenbach, 1972, S. 37-38.
Wolf Biermann: «Bei Flut», in: W. B.: Verdrehte Welt - das seh' ich gern, Köln: Kiepenheuer & Witsch: 1982, S. 62.
Horst Bingel: «Fragegedicht (Wir suchen Hitler)», in: Lied für Zement, Frankfurt am Main, 1975, S. 40-42.
Elisabeth Borchers: «eia wasser regnet schlaf», in: ???, .
Paul Celan: «Todesfuge», in: Der Sand aus den Urnen, Wien, 1948.
Paul Celan: «Psalm», in: P. C.: Sprachgitter/ Die Niemandsrose, Frankfurt am Main: Fischer, 1986, S. 87.
Paul Celan: «ES WAR ERDE IN IHNEN», in: P. C.: Sprachgitter/ Die Niemandsrose, Frankfurt am Main: Fischer, 1986, S. 73.
Hilde Domin: «Mit leichtem Gepäck», in: H. D.: Rückkehr der Schiffe, Frankfurt am Main: Fischer, 1962, S. 49.
Hans Magnus Enzensberger: «küchenzettel», in: H. M. E.: Blindenschrift, Frankfurt am Main: Suhrkamp, ⁶1980, S. 7-8.
Hans Magnus Enzensberger: «abgelegenes haus», in: H. M. E.: Blindenschrift, Frankfurt am Main: Suhrkamp, ⁶1980, S. 12-13.
Hans Magnus Enzensberger: «middle class blues», in: H. M. E.: Blindenschrift, Frankfurt am Main: Suhrkamp, ⁶1980, S. 32-33.
Günter Eich: «Inventur», in: Deine Söhne, Europa, hrsg. von H. W. Richter, München, 1947, S. 17.
Erich Fried: «Don Quixote», in: E. F.: Gründe: Gesammelte Gedichte, Berlin: Wagenbach, 1989, S. 132.
Günter Grass: «In Ohnmacht gefallen», in: G. G.: Gesammelte Gedichte, Berlin: Wagenbach, ⁵1989, S. 216.
Günter Grass: «Kleine Aufforderung zum großen Mundaufmachen - oder der Wasserspeier spricht», in: G. G.: Gesammelte Gedichte, Berlin: Wagenbach, ⁵1989, S. 142.
Günter Grass: «Dekadenz», in: G. G.: Gesammelte Gedichte, Berlin: Wagenbach, ⁵1989, S. 211.
Günter Grass: «Sonntagmorgen», in: G. G.: Gesammelte Gedichte, Berlin: Wagenbach, ⁵1989, S. 209.
Ernst Jandl: «von einen sprachen», in: Literatur und Kritik, Nr. 122, Salzburg, März 1978, S. 90.
Ernst Jandl: «zweierlei handzeichen», in: E. J.: Laut und Luise, Stuttgart: Reclam, 1976, S. 135.
Ernst Jandl: «Eskalierende gegenseitige Vorstellung zweier Akademiker», in: Das Öffnen und Schließen des Mundes, Darmstadt: Luchterhand, 1985, S. 98-99.
Marie Luise Kaschnitz: «Schiffsweiß», in: M. L. K.: Gesammelte Werke, Bd. 5, Frankfurt am Main, 1985, S. 379.
Marie Luise Kaschnitz: «Die Enkel», in: M. L. K.: Gesammelte Werke, Bd. 5, Frankfurt am Main, 1985, S. 471.
Marie Luise Kaschnitz: «Wer hätte das gedacht», in: M. L. K.: Gesammelte Werke, Bd. 5, Frankfurt am Main, 1985, S. 519-521.
Sarah Kirsch: «Die Nacht streckt ihre Finger aus», in: S. K.: Zaubersprüche. Gedichte, München: Langewiesche-Brandt, 1974.
Sarah Kirsch: «Das Dorf», in: S. K.: Rückenwind, München: Langewiesche-Brandt, 1978, S. 50.
Sarah Kirsch: «Ich wollte meinen König töten», in: S. K.: Zaubersprüche. Gedichte, München: Langewiesche-Brandt, 1974, S. 8.
Günter Kunert: «Gedicht zum Gedicht», in: G. K.: Warnung vor Spiegeln, München 1970, S. 28.
Günter Kunert: «Gedicht», in: G. K.: Sinn und Form, 2. Jg., Potsdam, 1950, H. 2, S. 94 ff.
Heinz Rudolf Kunze: «Ich liebe dich», in: Die Städte sehen aus wie schlafende Hunde (LP), WEA, 1984.
Reiner Kunze: «Das Ende der Kunst», in: R. K.: «Sensible Wege», Reinbek 1969, S. 14.
Wolfgang Niedecken: «Jupp», in: Für Usszeschnigge, LP, WEA, 1981.
Peter Rühmkorf: «Hymne», in: P. R.: Irdisches Vergnügen in g, Hamburg, 1959, S. 51 f.
Peter Rühmkorf: «Selbstporträt», in: P. R.: Haltbar bis Ende 1999, Hamburg, 1979, S. 9-10.
Wolf Wondratschek: «Umfrage», in: W. W.: Das leise Lachen am Ohr eines andern, München: Selbstverlag (Vertrieb: Zweitausendeins Frankfurt/ Main), 1976, S. 9.
Wolf Wondratschek: «In den Autos», in: W. W.: Das leise Lachen am Ohr eines andern, München: Selbstverlag (Vertrieb: Zweitausendeins Frankfurt/ Main), 1976, S. 10.

Peter-Paul Zahl: «innenwelt», in: P.-P. Z.: Alle Türen offen. Gedichte, Berlin: Rotbuch Verlag, 1977 (Rotbuch; 178), S. 7-8.

Tornar a l'índex

1. «Skat» és el nom del joc de cartes més popular a Alemanya; un «Skatverein» és un club que organitza torneigs de Skat - aquí com a símbol per la burgesia estreta.